Un respecte per Mas i Mundó

EscriptorAquells que acostumen a definir l’independentisme i el republicanisme catalans com un pensament únic (forjat en l’adoctrinament implacable de l’escola i els mitjans públics) farien bé de fixar-se en els dos homes que acaben d’abandonar-ne la primera fila com a dirigents polítics. Difícilment es trobaran dos perfils ideològics més llunyans l’un de l’altre, i en molts aspectes oposats, que els d’Artur Mas i Carles Mundó, i si els asseguéssim l’un davant de l’altre a discutir de ben segur que tindrien idees ben discrepants sobre moltes qüestions de país i de la vida pública. Però, com tants d’altres en els últims anys, han estat capaços de coincidir en una cosa: la defensa de les llibertats i els drets civils de la ciutadania d’aquest seu país. Una ciutadania que és la que els ha dut a comportar-se d’aquesta manera: no perquè siguin uns il·luminats ni uns salvapàtries, sinó perquè han entès que era aquesta ciutadania la que els liderava a ells, i no a l’inrevés. Un fet que, per contra, l’estat espanyol no ha volgut ni sembla gens disposat a entendre. Ben al contrari, per haver assumit i defensat aquestes idees, l’Estat ha aplicat a Mas i Mundó el que a Rajoy li agrada anomenar “l’imperi de la llei” fins a extrems que desafien tota lògica democràtica. Mas ha estat processat, sentenciat i tornat a inculpar per arrabassar-li els seus béns i els de la seva família, mentre que Mundó ha anat directament a la presó i es pretén que hi torni per passar-hi molt més temps encara. D’altres no n’han sortit ni s’espera que ho facin aviat, i d’altres han de viure a l’exili perquè són lliures per anar a qualsevol indret del món (els delictes de què se’ls acusa són falsos) que no sigui el seu país, perquè serien detinguts tot just de trepitjar-lo.

La dilatada trajectòria política d’Artur Mas permet cercar-hi i trobar-hi llums i ombres, però és difícil de discutir que el Procés no hauria estat tal com el coneixem sense la seva participació: uns diran que per a bé i d’altres que per a mal, que va ser per càlcul (quin polític no calcula?) o per la motivació que sigui, però el fet cert és que ell va ser el president que va comprendre, fins i tot contra el parer de gran part del seu propi partit, que no podia fer el sord al clam de llibertat que expressava al carrer una majoria de la població. Mundó, per la seva banda, és un dels polítics més intel·ligents, capaços i íntegres de la seva generació (i, cosa potser menys coneguda, amb més i millor sentit de l’humor), i el fet d’haver-lo dut a presó és un oprobi només per a aquells que no han parat fins a aconseguir-ho. Facin el que facin d’ara endavant, tant l’un com l’altre s’han guanyat a pols un respecte.

Pel que fa a la resta, tornem tan sols a consignar que aquí la qüestió no és sobre líders, perquè el lideratge ha estat i segueix estant en la ciutadania. Això continua, i no seran la por ni la repressió promogudes per un estat encarcarat pels motlles de l’autoritarisme les que aconsegueixin aturar-ho.