Martín Villa, ni vergonya ni dignitat
Efectivament, tal com va tuitar Jordi Cuixart des de la presó, les cartes que els quatre expresidents espanyols (González, Aznar, Zapatero, Rajoy) han enviat a la jutge argentina María Servini donant suport a l'exministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, que avui declara davant d'aquesta magistrada per una querella sobre crims de lesa humanitat, són una exhibició flagrant de falta de vergonya i de dignitat.
Seria injust ometre que la jutge Servini pot finalment interrogar Martín Villa, després d'altres intents fallits, perquè l'actual fiscal general de l'Estat, Dolores Delgado, ha aixecat una ordre d'una de les seves antecessores en el càrrec que ho impedia expressament, i aquesta antecessora era Consuelo Madrigal, una de les fiscals del judici del Procés. Ve a tomb, doncs, citar Cuixart, perquè Espanya torna a mostrar-se en una qüestió que té repercussió internacional com un país que té presos polítics (és el cas del president d'Òmnium, i de Forcadell, Bassa, Junqueras, Forn, Rull, Turull, Romeva i Sànchez) mentre empara, al més alt nivell polític i institucional, exministres franquistes sobre els quals pesen presumptes crims que, per a més burla, es remarca que ja haurien prescrit. A més dels quatre presidents, entre els signants de les cartes que intenten condicionar l'anomenada causa argentina contra el franquisme hi ha diversos ex secretaris generals dels sindicats espanyols majoritaris (Nicolás Redondo i Cándido Méndez, d'UGT, i Antonio Gutiérrez i José María Fidalgo, de CCOO) i els dos pares de la Constitució de 1978 que són vius, Miguel Herrero de Miñón i Miquel Roca Junyent. I Josep Borrell, alt comissionat d'Exteriors de la Unió Europea, amb la qual cosa Brussel·les també s'endú el seu esquitx d'oprobi de la plana major del sistema polític espanyol del 78. La vergonya a la qual tots ells falten és la que sent qualsevol súbdit del Regne d'Espanya amb un mínim de decència i d'estima per la democràcia. Molt especialment, aquells ciutadans que en algun moment van confiar en aquests personatges, fos pagant les quotes de les organitzacions que van liderar o fos donant-los el vot. La generació que té l'edat de Felipe González i que el van votar tenen motius per sentir-se especialment ofesos. El mateix es pot dir de Zapatero, i la presència dels líders sindicals i dels legisladors constitucionals fa venir vergonya només d'escriure-ho.
La dignitat que vulneren és la de les víctimes que van morir sota les bales de la Policia Armada, a les ordres de Martín Villa. Els cinc obrers que van morir a la matança del 3 de març de 1976 a Vitòria, cinc joves entre els 17 i els 32 anys (hi ha sobre aquests fets un documental, La revolta permanent, i un film de ficció històrica, Vitoria, 3 de marzo), i cinc persones més, a diverses ciutats del País Basc i Navarra: feia poc que havia mort el dictador i tots van cometre l'error de creure que ja podien reivindicar els seus drets com a ciutadans lliures, i fins i tot exercir-los. És raonable preguntar-nos si encara avui no cometem aquest mateix error.
