Manuel Cruz, la dimissió de les idees
Sap greu sentir entrevistes com la que dilluns li van fer a Manuel Cruz, actual president del Senat en funcions, a Catalunya Ràdio. No per l'entrevista en ella mateixa, esclar, sinó per les respostes d'algú de qui seria raonable esperar tota una altra cosa. A Manuel Cruz li ha passat el que els sol passar als independents que entren dins un partit polític amb el ferm propòsit –generalment anunciat als quatre vents– de mantenir-se independents: acabar, més aviat que tard, assimilats per la lògica interna del partit, que gairebé mai té res a veure amb la lògica del món exterior.
En algun moment, Manuel Cruz va declarar que havia decidit entrar en política “perquè la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics”, una d'aquestes frases que ningú havia dit mai abans. Tant és. El fet és que, pocs anys després, i transfigurat en alta autoritat de l'Estat, Cruz surt ara a explicar que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez no són presos polítics, que el 155 el pot aplicar un govern d'Espanya en funcions amb la simple aprovació de la diputació permanent del Senat i que, en cas que el PSOE apliqués el 155, ho faria de manera “proporcional”. Ja sabem que proporcional és la paraula ordenada per l'argumentari del mateix PSOE, però es podien haver molestat a buscar-ne una altra que no fos la mateixa que va repetir Mariano Rajoy fins a l'extenuació.
S'ha d'admetre que Manuel Cruz no diu aquestes coses amb la gesticulació i l'èmfasi infantils que solen caracteritzar els polítics a l'ús, amb la qual cosa efectivament no acaba de semblar que sigui un d'ells. Possiblement, aquesta falta d'ardor sigui deguda al fet que alguna cosa dins seu li recorda a Manuel Cruz que el seu actual discurs no és compatible amb el de l'autor de llibres com Hacerse cargo o Las malas pasadas del pasado, que curiosament també es deia Manuel Cruz. Com a escriptor, Manuel Cruz no és un filòsof (una etiqueta que actualment s'adjudica o s'autoadjudica amb gran alegria, segurament en substitució de la d'“intel·lectual”, que ja sona massa gastada), però tampoc és cap plagiari ni cap frau, com grollerament l'ha volgut desprestigiar la premsa ultranacionalista espanyola. És un autor d'obres de divulgació de la filosofia, i també de llibres de pensament propi, construïts a partir dels seus coneixements d'història de la filosofia. Un autor que solia escriure sobre conceptes com la llibertat individual i els drets de la ciutadania, la denúncia dels abusos de poder del estats suposadament democràtics, la necessitat de la memòria històrica o la degradació del debat públic a causa de les consignes que el poder intenta inculcar en la població a través de la propaganda i els mitjans de comunicació. Això és el que fa ara ell: dimitir de les idees defensades als seus escrits per sumar-se a la repetició d'unes consignes de partit, en aquest cas el PSOE. Sens dubte està en el seu dret a fer-ho, i no és el primer que ho fa ni serà el darrer. Però això no evita que sàpiga greu constatar-ho.
