Les maniobres del poder

EscriptorEl passat 9 de maig, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va demanar des del Parlament de Flandes una sortida dialogada al conflicte entre Catalunya i Espanya, i va assenyalar la necessitat que els governs català i espanyol atenguessin aquesta petició de diàleg. L'endemà Carles Puigdemont va designar Quim Torra com el seu successor. Tot i que va ser rebut amb una allau d'insults que el tractaven de racista (a partir de la lectura tergiversada d'uns tuits i uns articles), la investidura de Torra no va ser impedida per part d'Espanya, cosa que en aquell moment volia dir que no va ser enviat a presó pel jutge Llarena, com sí que havia succeït poques setmanes abans amb Jordi Turull (entre la primera i la segona votació, per fer-ho encara més humiliant i escandalós). Va ser un primer canvi substancial en una situació que duia mesos enrocada.

El 21 del mateix mes de maig la presidenta del Banco Santander, Patricia Botín, va declarar, en una entrevista a la Cadena SER, que calia “recuperar Catalunya” i “tornar a enamorar els catalans del projecte d'Espanya”. El dia 24 es va conèixer la dura primera sentència pel cas Gürtel, que deixava el govern de Mariano Rajoy penjant del fil de la seva pròpia corrupció. L'endemà mateix, Pedro Sánchez va registrar una moció de censura i la va guanyar al cap d'una setmana, l'1 de juny, i expulsava així Rajoy de la presidència per posar-s'hi ell i formar un nou govern. Va ser un segon canvi igualment substancial en la situació. No existeix cap prova que demostri una relació de causa i efecte entre les paraules del president de la Comissió i de la presidenta del banc més important d'Espanya i l'evolució immediatament posterior de la política catalana i espanyola, però seria un doi no prendre nota almenys de les coincidències.

Aquest mateix dimecres, en la seva compareixença a la Casa de la Premsa de Berlín davant dels mitjans internacionals, Carles Puigdemont va afirmar que veu un canvi positiu (“de clima, d'estil i de llenguatge”) per part del govern de Pedro Sánchez en relació a Catalunya, tot i que lògicament va subratllar tot seguit que amb això no n'hi ha prou i que cal passar de les paraules als fets. El mateix dia la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, es va fer ressò de les paraules de Puigdemont en un to conciliador i decidit a aprofundir en el diàleg obert per Torra i Sánchez en la seva primera reunió. Els partits, mentrestant, fan les seves estratègies. Els detractors del diàleg alerten que aquesta via no porta enlloc, tot i que alguns d'ells s'havien passat anys demanant que es produís. El cas és que de moment res no demostra que l'altra via, la de l'enfrontament, porti a alguna banda, perquè no hi ha prou força ni prou massa social per dur endavant aquest enfrontament amb èxit i sense caure en la divisió interna i la frustració. Els fets segueixen fent pensar que Torra serà un bon president (de transició, com diu ell mateix) si els mateixos que se suposa que li fan costat almenys li permeten treballar.