Al Llevant de Mallorca

EscriptorA Llevant hi he vist coses que vosaltres no creuríeu. Grups de joves armats amb senalles i graneres, preguntant amb un somriure on havien d'anar per ser útils com a voluntaris. Fileres i més fileres de cotxes aparcats als afores d'un poble devastat, mentre les seves propietàries i propietaris se n'anaven a treure fang de camins, carrers i cases. Homes i dones abraçant-se feliços de trobar-se, perquè varen estar a punt de no poder tornar-se a veure mai més. Somriures d'alegria enmig de caramulls de mobles i d'objectes destrossats que de sobte ja no tenen valor si se'ls compara amb la importància d'estar vius i mirar-se a la cara. Estampes de murs esfondrats per l'aigua com si haguessin estat construïts amb mantega i de cotxes abandonats dins torrents que ja només serveixen com a pastera per a les males herbes, però que semblen menys sinistres si pertanyen a algú que se'n va sortir. Un home que somriu recordant com va saltar per la finestra, despullat i amb la seva filla de tretze mesos en braços, per salvar-la fugint de la seva casa inundada. Una dona que va sobreviure contra tota lògica, lluitant durant més de tres hores contra la torrentada, que no va poder vèncer la seva determinació, i que ho explica amb naturalitat i sense escarafalls. Dos agents de la Guàrdia Civil que sí que honoren el cos al qual pertanyen i que es van llançar, improvisadament i sense equip de rescat, dins el corrent desbocat per ajudar aquesta mateixa dona a sortir-ne. Una anciana que va tornar enrere dins una casa plena d'aigua que li arribava als genolls per salvar l'única cosa que va considerar important de debò, i que era un àlbum de fotos. Un homenàs com una torre de campanar torcant-se les llàgrimes en veure entrar dins la cafeteria una immigrant per la qual es veu que havia temut. Missatges i més missatges de WhatsApp demanant aliments i roba, i encara més missatges amb fotografies de persones brutes de fang de cap a peus perquè venen de netejar casa seva, o de donar un cop de mà a coneguts o a desconeguts. Dones que guaiten casa per casa preguntant si han de menester res, i autoritats adreçant-se a la ciutadania per agrair la torrentada de solidaritat que els arriba de totes bandes i per demanar que s'adrecin als punts d'organització i no s'ofenguin si se'ls diu que en aquell moment no són necessaris, perquè ja hi ha acudit un excés de gent.

He vist totes aquestes coses, i també n'he vist d'altres –a Mallorca i a fora de Mallorca– molt menys edificants i de les quals ja tindrem temps de parlar, però que ara no venen a tomb. Ara, quaranta-vuit hores després que el cel es desplomés damunt el Llevant de Mallorca, el que més val la pena d'explicar és com, de la desgràcia, sobrevolant tota la misèria de què som capaços com a societat i com a individus, n'emergeix de sobte la dignitat humana. Fins a quin punt es confirma que cal tenir molt més coratge per a la bondat que per a la maldat, i que ser dolent, o fer-se'l, tan sols és una forma de covardia, la més baixa de totes.