Llengua, llei i desencant
El govern d'Espanya ha aprovat la que ja és la vuitena reforma educativa del 78 ençà, i tot fa suposar que no serà la darrera. Ja s'ha convertit en un lloc comú denunciar-ho, però el cert és que això vol dir que l'educació no tan sols no és tractada com una qüestió d'estat per a la qual es construeixen consensos treballats i sòlids, sinó que és un dels temes preferits pels partits per fer-ne demagògia. Aquesta serà coneguda com a llei Celaá, perquè a les lleis educatives, per damunt del seu nom oficial (Lomloe, en aquest cas), se les coneix amb el nom del ministre o la ministra que les promou. Caldrà seguir el desenvolupament i l'aplicació de la nova llei, però d'entrada suposa la bona notícia de comportar la derogació de l'anterior, la Lomce, o llei Wert, que condensava tots els prejudicis de la dreta nacionalista espanyola més extrema.
La part que ha generat més brega política ha estat la referent a la llengua, amb el consegüent espectacle infame de crits i brams des de les bancades dretanes (cridaven “libertad”, com solen fer). Si utilitzar l'educació com a eina per als interessos de partit és causar un dany a la societat (perquè significa afeblir un dels fonaments de la cohesió social), confrontar llengües és una irresponsabilitat tant o més greu, perquè és fer una crida a la crispació i la fractura socials. Però aquest és el panorama que tenim, i no sembla que n'haguem d'esperar un altre, ni a curt ni a mig termini.
Mentre PP, Vox i Cs s'esgargamellen cridant que treure el castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament públic significa la mort d'aquest idioma (fals: només es torna a l'estatus d'abans de Rajoy i Wert, el que hi havia durant els mandats de presidents tan antiespanyolistes com González o Aznar), l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la població ens assenyala que el català pateix una reculada, especialment entre els joves de Barcelona, com a llengua d'ús habitual. En aquesta situació hi intervenen múltiples factors, però seria un error menysprear la importància del marc legal: és evident que la llei Wert ha assolit fins a un cert punt “espanyolitzar els alumnes catalans”, o almenys ha obtingut una part d'èxit, de la mateixa manera que ha tingut altres efectes que també cercava: deteriorar i desprestigiar l'ensenyament públic, fer-hi augmentar el fracàs i l'abandonament escolar, etc. Posar-hi remei no pot consistir en cedir als discursos del desencant que presenten la mort del català com un fet gairebé imminent, entre d'altres coses perquè ben poca gent té interès per apuntar-se a les causes perdudes. Construir un marc legal favorable al català és important: derogar la llei Wert és només una part de la feina. Però a Catalunya, com proposava Rudolf Ortega al diari El País, seria necessari un Pacte per la Llengua que impliqui tots els agents socials possibles. Activar-lo hauria de ser feina del proper Govern, si els socis que amb tota probabilitat l'hauran de formar poden abandonar el vici de fer passar les seves disputes de partit per davant de l'interès general.
