Lambán, per exemple
El president de l'Aragó, Javier Lambán, és un exemple difícilment superable del pitjor que ha donat l'estat de les autonomies. Hi ha una desproporció molt visible entre allò que són la majoria d'aquestes autonomies (meres extensions territorials del govern central de Madrid) i la falsa transcendència amb què s'intenten revestir les seves institucions i símbols d'autogovern, encara que es tracti de territoris sense cap tradició d'autogovern i encara que aquestes institucions i símbols fossin inventats sobre la marxa per complir el guió del cafè per a tothom de la Transició. Com que ser president o conseller d'alguna d'aquestes comunitats obscures i artificials no té en realitat cap tipus de rellevància a ulls del poder de Madrid, aquests càrrecs solen acabar essent ocupats per personatges d'una mediocritat espantosa, que hi acaben accedint a força de pegar cops de colze dins la delegació de torn del PP o del PSOE, o dins de les d'algun partit local. Alguns es fan mig coneguts perquè tenen alguna característica pintoresca, com aquell president de Cantàbria (de Cantàbria!) que anava a Madrid en taxi i carregat d'anxoves. Parlem del subsol o de la rebotiga de la política espanyola, allà on s'emmagatzemem les rampoines i els trastos més inútils. Actualment, Javier Lambán representa aquest espai millor que ningú.
La mediocritat i la grisor no estan renyides amb la vanitat, ans al contrari, solen anar estretament unides. Lambán, per tant, és vanitós, i ha trobat una ocasió de lluïment en el plet de les peces d'art entre Catalunya i l'Aragó. No perquè tingui la més mínima idea de quines peces d'art són aquestes, ni perquè hi tingui cap interès en particular. Com correspon a un dirigent de les seves característiques, la ignorància de Javier Lambán sobre qualsevol cosa que no sigui la politiqueria del més baix nivell és oceànica, com va demostrar en exclamar-se pel mal estat de les peces de Sixena (que van patir un incendi i que es van salvar de desaparèixer gràcies a la intervenció de l'historiador de l'art Josep Gudiol, com a responsable de salvament del patrimoni durant la Guerra Civil). No, el president Lambán no sap res d'art romànic, ni li interessa.
El que sap i li interessa al president Lambán és que aquest conflicte li permet obtenir una certa quota de presència mediàtica com a martell “dels catalans”, uns éssers que ell sol anomenar així, de manera genèrica, i que presenta sempre en les seves intervencions com a obtusos, fanàtics i lladres. En parla, “dels catalans”, amb una ràbia i una vehemència extraordinàries. Ara bé: aquesta ràbia i aquest to insultant i ferotge contra “els catalans” no l'ha inventat Lambán, que és incapaç d'inventar res. Ell només s'hi apunta, perquè és la manera més ràpida d'aconseguir un aplaudiment fàcil (i vots fàcils, esclar). Volem dir, que, per si mateix, l'insignificant Lambán no mereixeria cap tipus de comentari. El problema és la gran quantitat de lambans que hi ha escampats pels nivells mitjans i inferiors de l'administració espanyola.