Història exemplar de la dreta catalana

De la dreta catalana en altre temps se'n solia dir burgesia, i es diferenciava de la dreta espanyola justament en això, que era burgesa. És a dir, gent que devia la seva riquesa i patrimoni al fet de ser industriosa i dinàmica; lluny d'una dreta espanyola que procedia (procedeix encara) d'una rància història de senyorius, sustentada en fueros i en huevos. El conservadorisme castellà és reaccionari i autàrquic; les elits catalanes són dirigistes, però de vocació moderna i europeista, i fins i tot generen un moviment ideològic i cultural com el Noucentisme, etc.

Tanmateix, la dreta catalana ha anat a confluir amb l'espanyola en un aspecte fonamental, que no és altre que la corrupció. Això ha donat peu a un híbrid com Jordi Pujol —el governant modern, europeu i dirigista, però corrupte— amb el qual encara no se sap ben bé què fer: alguns sostenen que s'han de separar la persona del personatge, i encara aquests dos elements s'haurien d'examinar a part de l'obra de govern, com si fossin capsetes que es poden obrir i tancar per separat. Sigui com sigui, la dreta catalana pot presumir de diferenciar-se de l'espanyola en el fet de pagar la seva corrupció. Governants tan presumptament corruptes com Aznar i Rajoy campen ben a pler —el primer fins i tot es permet exercir de referent de la dreta més dura—, mentre que Pujol i bona part del món de referències que se li associen han caigut en l'ostracisme i el descrèdit. El PP (fins i tot en el seu moment de màxima debilitat, que és l'actual) segueix sent el partit més important de la política espanyola, a pesar d'haver estat identificat per la justícia i la policia en més d'una ocasió com a organització criminal.

Per contra, la coalició (primer) i federació (després) CiU, que durant més de vint anys va representar la centralitat i la solidesa en la política catalana, no tan sols fa temps que no existeix com a suma, sinó que també han desaparegut les dues parts que la formaven. Duran i Lleida va agafar la seva corresponent porta giratòria i pot aspirar només a ser recordat com el mal líder que va dilapidar el capital d'una formació històrica com Unió Democràtica de Catalunya. Per la seva banda, el partit fundat per Pujol, Convergència Democràtica de Catalunya, s'ha esmicolat en un mapa de sigles i famílies que han posat en furiosa evidència les lluites de poder en el si del que s'ha passat a conèixer com l'espai convergent o postconvergent. Ara Carles Puigdemont intenta forçar un replegament o reagrupament entorn del seu lideratge, mantenint aquest mateix espai de dreta moderada que representava CDC i eixamplant-ne la base (ehem) amb incorporacions del centreesquerra. Per fer-ho ha dut fins al límit l'enfrontament amb el PDECat, d'història tan curta com accidentada, i ha acabat —per ara— amb la contrafigura d'Artur Mas, que ha decidit no unir-se a l'estripada generalitzada de carnets del PDECat. Diuen que es tracta, amb tanta convulsió, d'aconseguir la independència, però més aviat fa l'efecte que es tracta de mirar de no perdre la presidència.