Hawking i les fletxes del temps
EscriptorEn una setmana (una altra) en què la política ens obliga a mirar a terra, el comiat del físic Stephen Hawking té la virtut de convidar-nos, com ho va fer tota la seva vida, a aixecar el cap i mirar amunt. Cap a les estrelles, cap al firmament, cap al cosmos o com en vulguem dir: cap a l’Univers que el científic es va proposar de comprendre en la seva totalitat. La Breu història del temps de Hawking ja té trenta anys i es manté com un dels llibres de divulgació científica més populars i sobretot més importants del segle XX. “ Puro e disposto a salire alle stelle ”, va escriure Dante Alighieri més de sis-cents anys abans, però la idea ja era la mateixa i el de Hawking (com el de Jorge Wagensberg, també desaparegut fa pocs dies) era un d’aquests pensaments capaços de moure’s en la zona mental en què es troben la ciència i la poesia. Com ho feia també el del doctor Moisès Broggi, que afirmava que la força que movia els estels era la mateixa que feia bategar el cor dels homes. Alguns aquesta força l’anomenen Déu; Hawking deia que Déu no existia. Els seus predecessors Pascal o Newton, o el seu referent Planck, en canvi, sí que afirmaven que existia; Einstein es debatia en dubtes que encara fan discutir creients, ateus i agnòstics per reclamar la figura del pare de la relativitat entre les seves files. Tant se val: l’objectiu de la ciència no deu ser dilucidar si Déu existeix o no sinó entendre la naturalesa.
Entre les idees inspiradores que Hawking ha deixat a la consideració dels que saben de ciència i dels que no en sabem res (li agradava adreçar-se a tothom perquè, com diu el seu deixeble Christophe Galfard, “com a espècie no ens podem permetre deixar d’educar”), hi ha la de les que ell anomenava fletxes del temps, que poden ser de tres tipus: termodinàmiques, cosmològiques o psicològiques. Les fletxes del temps tenen relació directa amb l’entropia, que es pot considerar com una mesura del desordre. O, dit d’una altra manera, una mesura que permet comprovar com, en un sistema format per elements molt diversos (com l’Univers), la tendència és que s’acabi imposant l’equilibri: si posem en contacte un tros de metall calent amb un de fred, el que passarà serà que el fred s’encalentirà i el calent es refredarà, i no que el calent s’encalenteixi i el fred es refredi encara més.
La fletxa del temps cosmològica explica que l’Univers estigui en expansió i no en contracció, cosa que té a veure amb la fletxa del temps psicològica, que indica el fet que recordem el passat i no el futur, cosa que lliga amb la fletxa del temps termodinàmica, per la qual un vidre quan cau es trenca en bocins que queden a terra, mentre que els bocins mai no tornen enrere i es recomponen. Si ho entenc bé i dit en paraules pedestres, la idea és que tot en l’Univers ens empeny a anar endavant i no cap enrere, per molt que la política s’obstini a demostrar el contrari. Deu ser que, com deia Hawking, partidari de la recerca de vida intel·ligent en altres planetes, “potser primer hauríem de trobar intel·ligència a la Terra”.
