El gran burlador
És necessari insistir en la corrupció perquè és símptoma i a la vegada conseqüència de les greus mancances democràtiques que arrossega el sistema polític espanyol. Davant de la sentència del Suprem sobre el cas Gürtel, el PP i els seus corifeus mediàtics han saltat a l'arena molt inflats, poc menys que exigint disculpes per haver-los ferit en el seu honor. Convé subratllar un fet, i és que aquesta sentència no revoca la de l'Audiència Nacional, sinó que la confirma. Hi introdueix matisos, com ara que l'anomenada caixa B del PP ha de ser encara jutjada en una altra peça del cas, però res més. En realitat fa poc més que passar la pilota endavant, en una macrocausa que encara ha de rodar pels tribunals, però tanmateix és una sentència en què el PP torna a sortir retratat com una organització corrupta. S'hi poden llegir fragments tan edificants com aquest (traduïm): “El Tribunal va comptar amb prova de càrrec vàlida i suficient per concloure tant l'existència d'una caixa B o comptabilitat extracomptable del PP [...] com els diferents actes d'apoderament verificats, incloent-hi l'ús de 149.600 euros, procedents d'aquell fons, per adquirir unes accions de l'entitat Libertad Digital”.
És només un exemple. Una vegada més ho hem de dir així: en qualsevol democràcia una mica articulada, una sentència com aquesta (o com l'anterior de l'Audiència Nacional) comportaria el desmantellament del partit polític que en fos afectat. Aquí no tan sols no es desmantella, sinó que els seus dirigents surten a treure pit. El més significatiu és l'expresident Mariano Rajoy, que no ha resistit la temptació de fer un comunicat afirmant que la sentència del Suprem suposa una “reparació moral” per al PP. La paraula reparació resulta xocant quan ve d'algú que és el màxim responsable polític de destrosses tan importants, per a l'estat de dret, com la posada en funcionament de la policia patriòtica. O màxim responsable, també i ja que en parlem, dels casos de corrupció política més voluminosos que existeixen avui a la Unió Europea: Lezo, Púnica, Kitchen o la mateixa trama Gürtel. Com a corrupte i corruptor (presumpte sempre), Rajoy deu ser gairebé perfecte: per la sang freda, el cinisme, la capacitat constant de superposar mentides i la concentració total en el seu objectiu, que no és altre que omplir-se les butxaques i les dels seus sequaços i col·legues. Aznar no el volia de successor perquè, a diferència d'ell, no té ideals patriòtics: tots dos són (presumptament) igual de corruptes, però Aznar somia en l'Espanya una y grande, mentre que a Rajoy, en el fons, se li'n fot i va a defensar la unitat d'Espanya arrossegant bastant els peus. Allò que el perd, en canvi, és la vanitat i la prepotència, la convicció de ser molt més intel·ligent que tots els que l'envolten. I això li permet donar-se el luxe de sortir a parlar de “reparació moral”, en el que s'ha de llegir com una gran burla, una enèsima demostració del menyspreu total que sent Rajoy per la ciutadania espanyola. Començant, molt en primer terme, pels seus votants.
