García-Margallo i Violeta la Burra

García-Margallo va ser un ministre d'Exteriors mediocre, redimit en part per la mediocritat encara més gran del seu successor (aquell Alfonso Dastis que pretenia fer creure a la BBC que eren falses les imatges de les càrregues policials de l'1-O que havia gravat la mateixa cadena britànica) i pel fet de tenir una pèssima relació amb Mariano Rajoy. No tan sols com a ministre: en general, Margallo ha estat un home mediocre en tot allò que ha fet a la vida, un personatge d'una grisor irrellevant, que ell intenta compensar a força de vanitat, egolatria i petulància. Darrerament viu un bon moment, perquè és cert que per algun motiu corren bons temps per als personatges com ell, que tenen poc a explicar però ho adornen amb molta verbositat. Naturalment no s'ha pogut sostreure a la moda de la paperassa empaquetada i signada per polítics, de manera que ara ell també publica unes memòries. La desmesura de Margallo quan es tracta de raspallar-se ell mateix es confon sovint amb la falta de sentit de l'humor i del ridícul, amb el resultat que, com més sofisticat vol semblar, més risible resulta. Al seu llibre, per exemple, li ha posat de títol Memorias heterodoxas. De un político de extremo centro, ignorant –cal suposar– que aquesta denominació d'extremo centro la va recuperar fa un parell d'anys el crític literari Íñigo F. Lomana per caricaturitzar tot aquest personal que es declara de centre però que té unes idees molt properes a les dretes més extremes. Pel que fa a Margallo, el vam poder sentir ahir a Catalunya Ràdio i vam comprovar que és prou pagat d'ell mateix i prou cursi per definir-se com "un patriota ilustrado".

Escoltant-lo em va venir al cap Violeta la Burra, el transvestit que va ser famós a la nit barcelonina i que va morir fa uns dies. El seu nom era Pedro Moreno, tenia 84 anys i havia anat a acabar els seus dies al poble natal d'Herrera, a Sevilla. Anys enrere me'l trobava sovint, com tothom que freqüentés els bars que ell alegrava amb la seva presència. Violeta la Burra entrava als locals fent sonar les castanyetes, carregat amb roses i amb CDs amb gravacions de les seves cançons, i de seguida movia conversa amb uns i altres. Et feia compliments i bromes picardioses, t'oferia roses per a tu o per a les dones que estiguessin presents, et cantava un bocí de cançó i continuava el seu camí al ritme de les castanyetes. Havia triomfat als cabarets i als bars de nit de la Barcelona de la Transició, i també havia tingut el seu moment més estel·lar a París, tot i que es veu que mai va perdre el contacte amb Herrera, on vivia la seva mare, de la qual ell va estar sempre pendent. Darrere del maquillatge es veien uns ulls grans i un somriure sincer i noble. I canalla, per descomptat, dins l'escola dels canalles que s'enfoten dels que volen donar-se importància. Segurament per això hi vaig pensar: perquè les persones com Violeta la Burra ens ajuden a posar en evidència, i al seu lloc, els personatges com Margallo. Sigui on sigui Violeta la Burra, que sonin les castanyetes per ella.