Franco al cel amb diamants

En la seva declaració posterior a l'arribada de les restes del dictador a la tomba on l'esperaven les de Carmen Polo (difícil imaginar una escena de terror més escabrosa), Pedro Sánchez va tenir l'encert de recordar que el Valle de los Caídos va ser construït amb els treballs forçats de presos polítics, i que milers d'ells, o com ells, han estat sotmesos a la ignomínia de ser sepultats allà juntament amb el seu botxí, durant 44 anys. Llàstima que no quadri lamentar els presos polítics del franquisme quan Espanya torna a tenir presos polítics acabats de condemnar pel Suprem, després de dos anys de presó preventiva. Que són presos polítics ho va dir el grup de treball sobre detencions arbitràries de l'ONU, organisme al qual també va apel·lar Sánchez en la seva intervenció, a pesar que el seu govern l'ignora o el qüestiona obertament quan demana l'alliberament dels dirigents civils i polítics catalans. Tampoc no lliga que Pedro Sánchez digui que, d'ara endavant, al Valle de los Caídos “només hi jauen víctimes”. Es va descuidar que també hi jau un tal José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange, que tampoc sembla que encaixi amb aquesta descripció. Fins i tot en el seu moment històric, Pedro Sánchez no pot evitar dir veritats a mitges, o veritats senceres barrejades amb ocultacions i oblits intencionats.

S'ha insistit poc en la insòlita forma de sadisme que suposa que un dictador es faci enterrar no al seu panteó familiar (que li va ser regalat per l'Ajuntament de Madrid, i que per tant forma part de l'inacabable catàleg de propietats robades que segueixen en poder de la família Franco), sinó en un mausoleu fastuós juntament amb 33.847 de les seves víctimes. És una burla per a aquests republicans morts i les seves famílies que dona una idea del desig de revenja que caracteritzava el generalet carnisser. I que caracteritza també els seus seguidors actuals, que passejaven la seva pena grotesca pels voltants del palau d'El Pardo. Crida l'atenció que, una vegada a Mingorrubio, a la família Franco i els seus simpatitzants se'ls permetés l'exhibició “de tot tipus de simbologia, perquè es tracta d'una cerimònia privada”. Tamara Carrasco, per posar-ne només un exemple, va ser acusada de terrorisme i va patir un any de confinament per tenir a casa seva un xiulet i una careta de Jordi Cuixart. El net del dictador, Francis Franco, va intentar sense èxit tapar el fèretre amb una bandera amb l'àguila i manifestava als periodistes la seva tristesa. Podria haver expressat alegria perquè el Tribunal Constitucional l'ha absolt d'un delicte greu: haver exhibit una arma i atropellat amb el cotxe una patrulla de la Guàrdia Civil, fugint d'un control d'alcoholèmia. Però ell deu considerar que això és el més natural del món.

Franco es va enlairar en helicòpter i se'n va anar al cel amb diamants. Els que la seva senyora, Carmen Polo, es va fer regalar a joieries de tot Espanya. Amb aquella manera de robar, d'una voracitat monstruosa, que només tenen els criminals de la pitjor casta.