30/03/2017

Espanya com a moble

El Regne Unit activa el Brexit i la postura d’Espanya, com diria el seu president, és la mateixa de sempre, és a dir: en matèria internacional, posar-se a veure-les venir. Tot el que se li pugui acudir al govern espanyol sobre un esdeveniment d’aquesta importància es plantejarà sempre en clau interna, és a dir, en clau dels interessos del mateix govern. En primer lloc, esclar, els diners: ¿què passa amb la mamella britànica? Hi ha fons del país de Theresa May compromesos en inversions a Espanya: la postura oficial de l’executiu del PP, elaborada com totes les seves, és que els anglesos se’n vagin on vulguin, però que no es descuidin de passar per caixa i desembutxacar el que hi ha pendent. I, en segon lloc, i per descomptat també, les traduccions polítiques que, del que succeeixi d’ara endavant entre el Regne Unit i Europa -i més sensiblement encara entre el Regne Unit i Escòcia i entre Escòcia i Europa-, a ells els semblarà que es puguin fer en relació al conflicte entre Catalunya i Espanya. I sense descuidar-se de demanar a Gibraltar que reingressin a Espanya si volen continuar dins la UE (González Pons ja ho va fer al Parlament de Brussel·les, i amb tanta vehemència que se li va haver de cridar l’atenció formalment). Això és el que raonablement se’n pot esperar, de l’Espanya de Rajoy davant del Brexit. Tan previsible i tan decebedor com això. Segurament no es pot esperar altra cosa d’un govern que ha tingut un ministre d’Exteriors, García-Margallo, que estava molt més preocupat (“obsessionat”, segons les seves pròpies paraules) per l’esmentat conflicte de Catalunya que no per qualsevol punt de l’agenda internacional, o que ara en té un altre, Alfonso Dastis, que ahir sí que va dir alguna cosa sobre el Brexit, fent especial incidència en... (a veure si ho endevinen): efectivament, en la sobirania de Gibraltar. Dastis acusa el Penyal de fer el que ell anomena “dúmping fiscal” (tributació més baixa) i afirma que, això, Espanya no ho pot tolerar. Sí que tolera bé, en canvi, els comptes corrents a Suïssa, on es veu que tenen uns bancs tan ben espinzellats que l’esposa de Bárcenas, per exemple, hi anava i ni tan sols se n’adonava, que era dins un banc.

Inscriu-te a la newsletter La política del caosLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dins el concert de les nacions Espanya té assumit el seu rol, que és força semblant al d’un moble. Concretament, un d’aquells mobles que se solien dir salón comedor, i que encara es poden contemplar en moltes cases d’avis, tietes i persones d’edat en general. Són aquelles andròmines que ocupen una paret sencera (preferentment la dreta), amb moltes lleixes que serveixen per exposar-hi des de retrats familiars fins a bestioles dissecades (una fura, una geneta, un mart), passant per trofeus esportius, una col·lecció de copes i vasos de vidre entallat, o els volums d’alguna enciclopèdia que donaven en obrir una llibreta. També hi ha calaixos que contenen la coberteria i les estovalles bones, així com els àlbums de fotos. En la seva política exterior Espanya és aquest moble, i com diu la cançó, no en sabria dir res més.