L'escullera basca
Vista des de fora, la política basca fa l'efecte de ser —i ja em passaran la metàfora barata— una escullera contra la qual rompen les onades d'incomprensió del nacionalisme espanyol (“desprecia cuanto ignora”, Machado dixit). A mesura que s'acosten les eleccions de diumenge, la premsa que fa sonar cada dia la trompeteria patriòtica es pregunta consternada pel resultat més que previsible (com és que sempre guanya el PNB?, com és que EH Bildu es manté ferma?), així com per la increïble coalició minvant formada pel PP i Ciutadans, allò que es coneix com la suma que resta: en efecte, els dos partits de la dreta espanyolista, sota el lideratge de l'integrista Iturgaiz, treuen més mal resultat junts que per separat. Pel que fa a Vox –tercer partit al Congrés de Diputats–, no té cap oportunitat d'entrar al Parlament basc, encara que el seu líder, Santiago Abascal, sigui de Bilbao i bravegi de dur pistola. Dic que aquesta premsa es pregunta per aquests fets, però sense cap voluntat ni interès de trobar-hi resposta, més enllà del fals consol que ofereixen les pròpies consignes. De manera que l'escullera segueix allà, sòlida com sempre.
L'única vegada que el nacionalisme espanyol va fer un intent que podia semblar seriós (però que no ho era) d'obtenir el poder a Euskadi va ser el 2009. No va ser un intent seriós per dos motius: perquè es va fer un acord de govern entre PSOE i PP que no tenia cap altra base que la de la pura aritmètica (la suma d'escons en aquella ocasió sí que arribava a la majoria, però res més) i perquè l'escollit per ocupar el càrrec de lehendakari va ser Patxi López, una ameba política amb una trajectòria que tampoc té cap altre argument ni contingut que el de la pròpia supervivència. López va sortir de la Lehendakaritza l'any 2012, sense haver-hi fet res digne de menció. La seva trajectòria posterior inclou haver-se postulat com a falsa tercera via entre Pedro Sánchez i Susana Díaz a les primàries del PSOE (era una jugada només per assegurar-se un lloc a l'executiva, fos qui fos qui guanyés), i, ara, presidir una comissió parlamentària que fa bastant de riure perquè l'han anomenat “de la reconstrucció” però que només serveix perquè ses senyories hi vagin a continuar les bronques de les sessions habituals del Congrés. Aquell 2012 Urkullu es va convertir en lehendakari, va revalidar el càrrec el 2016 i tot indica que ho tornarà a fer aquest diumenge, amb una majoria més àmplia que mai.
Amb la campanya ha coincidit l'atorgament del tercer grau a tres dels joves d'Altsasu (ja n'hi havia dos que el tenien i dos més que encara l'han d'esperar). Fa pensar que la seva terrible història, com la dels presos polítics catalans, haurà constituït un nou laboratori de la repressió a Espanya, sota el lema de "el Estado aprieta pero no ahoga": alerta perquè et podem empresonar si penses segons què o t'insolentes amb la Guàrdia Civil (encara que sigui de paisà), però ningú ens dirà que no respectem l'estat de dret perquè t'atorgarem el tercer grau quan et toqui. Ningú podrà discutir que som una democràcia exemplar.
