És (l'escàndol de) la justícia, amic
Rodrigo Rato és a Soto del Real complint quatre anys de presó pel frau de les targetes black, però no en complirà pel frau més gran en què estava implicat (el de la sortida de Bankia a borsa, que va donar lloc a la seva superfamosa fotografia tocant la campana) perquè n'ha estat graciosament absolt per la sala penal de l'Audiència Nacional. A més de Rato, conegut per tothom, han estat exonerats 33 acusats més, tots també persones excel·lents de justificada reputació. Per exemple Ildefonso Sánchez Barcoj, que va ser director general financer i de riscos de Caja Madrid, i que solia mantenir una animada correspondència amb el difunt Miguel Blesa (suïcidi amb escopeta de caça, you know): correus en què Blesa escrivia “¡1.300 millones en un día! Qué bárbaro. Y eso que habíamos engañado a los clientes. Lo que he aprendido es que, si no gusta a los sindicatos, probablemente es buen producto”. Sánchez Barcoj, per la seva banda, solia escriure a Blesa coses com aquesta: “Presidente, estas son las cartas de vino que hemos preparado [...] Hay una para ti con vinos finos, y otra para los directores con vinos buenos también, pero sin los sublimes, que son de uso exclusivo de la Presidencia”. O per exemple José Luis Olivas, que va ser breument president de la Generalitat Valenciana (entre Zaplana i Camps), secretari general del PP valencià i, curiosament, també president de l'extingida Bancaixa i del consell d'administració de l'Institut Valencià de Finances. O l'exministre Ángel dues línies d'investigació Acebes, investigat pel cas Bárcenas i membre fundador —juntament amb Rodolfo Martín Villa— de la prestigiosaa Fundación España Constitucional. Tots ells tenen en comú el fet de ser exemplars perfectament representatius dels anys gloriosos en què José María Aznar va ser el president de l'Espanya que anava bé, flotant dins una bombolla especulativa basada en el totxo, el turisme i els fons europeus utilitzats discrecionalment, mentre l'educació, la recerca i la investigació retrocedien a marxes forçades.
La sentència absolutòria de l'Audiència Nacional subratlla que tots els organismes reguladors i supervisors -Banc d'Espanya (BdE), Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (Frob) i fins i tot l'European Banking Authority (EBA)- no tan sols no van veure res d'estrany en l'operació de sortida a borsa de Bankia, sinó que hi van donar totes les benediccions necessàries i algunes més. La qual cosa ens du a una conclusió: si no hi va haver estafa ni mala fe, vol dir que hi va haver una ineptitud colossal tant per part dels directius de l'entitat com per part de tots aquests organismes. Que no són aptes per fer la tasca que en teoria els correspon de fer, vaja. I això que, quan era el seu vicepresident econòmic, el PP presumia que Rato era un dels millors cervells d'Europa en matèria econòmica i financera. Un cervell certament visionari, equiparable al d'alguns jutges i fiscals a l'hora d'impartir justícia.
