El consol, no tan magre com podria semblar, és el desinflament del front de la dreta nacionalista espanyola per la banda més ultra. La davallada de Vox és severa, recorda la de Ciutadans i mostra que el vot que havia migrat cap al partit de Santiago Abascal comença a tornar cap allà d'on havia sortit, és a dir cap al PP. Recordem que el PP va també ple de negacionistes: del canvi climàtic, de la violència de gènere, de la diversitat nacional, de la pluralitat lingüística i cultural, etc. Per tant: un consol no desdenyable, sí, però d'alegria, més aviat cap ni una. Sobretot perquè els resultats auguren rebaixes (de discurs, de to, d'exigència) en els temes que acabem d'esmentar, també per part de l'esquerra.
Amb la victòria del PP es constata que es poden guanyar unes eleccions generals amb un discurs buit de propostes i de concrecions, i construït, en canvi, a partir de ficcions i falsedats: derogar el sanchismo, els suposats tractes de favor a okupes i girants il·legals, el contuberni amb ETA i amb uns enemics de la pàtria encara pitjors, que són els enemics catalans. Aquest ha estat el menú únic que s'ha servit a Can PP, però l'ha preferit més gent que l'elogi de la gestió pròpia que han fet el PSOE i Sumar. No és que hi hagi debacle de l'esquerra ni tsunami de la dreta, sinó una certa desmobilització de l'esquerra dita transformadora, i a la vegada, el benefici que suposa, per al PP, la desaparició de Ciutadans: una altra vegada, vots que tornen a casa, perquè Ciutadans no era un fill bord de l'esquerra, com encara sosté la dreta catalana, sinó un partit de dreta –extrema dreta– nacionalista espanyola. Nascut a Catalunya i amb una presència de progres maltractats per la vida en la seva fase germinal, però dreta nacionalista espanyola i prou.
Al País Valencià i a les Balears hi ha hagut, de nou, resultats semblants: guanya el PP, però amb un empat entre blocs. En el cas de Balears, no és menor que per fi hi hagi un diputat al Congrés de l'esquerra sobiranista (a través de la coalició Sumar Més, creada per a l'ocasió), i que aquest diputat sigui Vicenç Vidal, un dels bons polítics mallorquins dels darrers anys, fa la notícia encara més rellevant. Pel que fa a Catalunya, la davallada de la participació s'explica evidentment pel cansament que transmeten els partits independentistes, instal·lats de fa anys en un insuportable bucle d'agressió mútua que s'ha enquistat com un món paral·lel. Ara voldran capitalitzar aquesta abstenció la colla de ressentits i de pomposos que han impulsat una campanyeta demanant-la, però evidentment la seva influència en tot plegat ha estat irrellevant, com tot el que fan.
I bé, hem arribat fins aquí impulsats pel patriotisme espanyol i pel català, alimentats al seu torn pel desig de revenja: uns perquè es consideren menystinguts, i els altres perquè se senten traïts. Més que mai cal recordar la frase del gran Samuel Johnson, Dr. Johnson com el solen anomenar els anglosaxons: el patriotisme sovint és el refugi dels pocavergonyes.
