El desescalador que desescali
EscriptorLa democràcia sempre és més complexa que l'autoritarisme, i això és un inconvenient per a les persones a qui la complexitat fa nosa, o peresa, o fins i tot ràbia. Oprimir, perseguir, reprimir i esclafar (o decapitar o liquidar, com li agradava dir a Soraya), que és el que fa l'autoritarisme, són les formes de poder més primàries que existeixen, i per això solen suscitar, per part de qui les pateix, reaccions o respostes sense fissures. Dialogar, en canvi, és una forma de poder (el diàleg també és poder) més propera a la democràcia, més sofisticada: requereix asseure's i escoltar l'altre, sense oblidar que “l'altre” acostuma a desdoblar-se en “els altres”. Les respostes, en conseqüència, també tendeixen a multiplicar-se, i de vegades a enfrontar-se entre elles. Totes són legítimes, però és fàcil que no concordin.
Totes són legítimes, però algunes contenen més cinisme que d'altres. Santi Rodríguez, portaveu del PP de Catalunya, per exemple, lamenta que, al seu entendre, Pedro Sánchez es desfaci en gestos per acontentar els independentistes mentre no percep “ni un sol gest” de reciprocitat per part del govern de Quim Torra. Bé, aquí convé no tan sols no oblidar sinó també subratllar el primer argument polític d'aquest diàleg: no és a qui ha estat apallissat al mig del carrer a qui correspon fer gestos. Qui ha estat apallissat al mig del carrer i, per ser més exactes, quan intentava exercir pacíficament el seu dret al vot. I, a més, apallissat per la policia (pagada també pels mateixos que varen rebre els cops), per ordre d'un govern. Del PP. No, als que varen rebre no els pertoca de fer cap gest, a banda del de Quim Torra acudint a la reunió a la Moncloa amb el llaç groc a la solapa. I allà ha de continuar mentre hi hagi presos i exiliats polítics, que també formen part d'aquest primer argument polític del diàleg. Aquí hi ha hagut violència armada contra la ciutadania, i hi ha presos i exiliats polítics. Tot plegat, per haver volgut exercir el dret a l'autodeterminació. Aquest és el punt de partida del diàleg.
És cert que Pedro Sánchez va lamentar l'ús de la força l'1-O, però també ho és que ho va fer tímidament i que no hi va haver coherència entre aquesta lamentació i el suport posterior al 155 i a l'empresonament dels líders cívics i polítics catalans per part del PSOE. Per això la seva posició actual és dubtosa, però també és innegable que està fent el pas del suport a l'autoritarisme primari a la iniciativa que exigeix la complexitat del diàleg. Davant d'això, la CUP pot invocar Xirinacs i la traïció dels líders, com fa Carles Riera, i anunciar que reconduiran la seva pressió de l'estat espanyol al govern de Torra. També és una postura legítima, no en mancaria d'altra. Però que, previsiblement, durà els seus quatre diputats a votar al Parlament al costat del PP i de Ciutadans cada vegada que els governs català i espanyol acordin alguna cosa. Però com que tampoc serà la primera vegada que això passi, doncs no vindrà d'aquí.
