Delinqüents organitzats
EscriptorEl fiscal general de l’Estat, Julián Sánchez Melgar, ha vingut a desautoritzar el gropellut informe de la Guàrdia Civil sobre el Procés en advertir que “encara és d’hora” per considerar que els dirigents polítics del referèndum de l’1-O haguessin actuat com una organització criminal, tal com es llegeix al susdit document. Traduït en un registre més intel·ligible que el d’un fiscal general d’Espanya, aquest “encara és d’hora” equival a dir que aquesta acusació, o suposició, no s’aguanta per cap banda. Ja ha fet notar Jaume Roures la seva sorpresa davant del “baix nivell intel·lectual” de qui sigui que va redactar l’informe.
En tot cas, aquest “encara és d’hora” també introdueix, per part de Melgar, un matís rellevant en comparació amb aquell “más dura será la caída” que esgrimia com a divisa el seu antecessor en el càrrec, el difunt José Manuel Maza, quan es tractava de perseguir catalans insurrectes. I avisa subliminarment d’una altra qüestió que hauria de ser òbvia però que, arribats al punt a què s’ha arribat en la degradació de la separació de poders, no ho és gens: no es pot, en un estat de dret, entaforar l’etiqueta d’organització criminal a qualsevol formació política que faci o defensi una cosa que no sigui del nostre gust. De la mateixa manera, afegim, que tampoc es pot posar en presó preventiva aquelles persones que representen políticament idees del tot legítimes en democràcia, per molt que siguin contràries a les nostres.
I és que fins ara, i que en tinguem notícia, quan un partit polític actua com un grup de delinqüents organitzats ho fa sempre amb una mateixa finalitat, que és la de robar. Ho hem vist amb algunes formacions a nivell local, com va ser el cas d’Unió Mallorquina a Mallorca, i ho estem veient amb el partit que governa Espanya, i que s’ha organitzat per presumptament robar a tot arreu on ha governat: a les Balears, i al País Valencià, i a Múrcia, i a Madrid, i arreu, incloent-hi el meló presumptament més podrit que cap altre i encara per obrir de Galícia. Aquests que acabem d’esmentar són, sens dubte, partits polítics que han actuat o actuen com a organitzacions criminals. Però partits com els que governaven Catalunya, que només es varen organitzar per dur a terme allò que prometien al seu programa electoral (la celebració d’un referèndum d’autodeterminació), i per fer-ho de forma democràtica i transparent, no ho són ni ho han estat mai. Si de cas, són víctimes d’un abús de poder per part de l’Estat. Que és una cosa ben diferent.
Melgar també va estar a punt de descobrir Amèrica amb una altra afirmació: “He conegut molts fugats -va dir-, però mai un com Puigdemont, que ens informa a cada moment d’on és i què pensa fer”. Efectivament, els pròfugs es caracteritzen abans que res per esforçar-se a esborrar tot rastre d’ells mateixos. I Puigdemont fa tot el contrari. Per què, senyor fiscal? L’ajudem: perquè Puigdemont no és cap pròfug, sinó un ciutadà perseguit pel seu pensament polític. I això és incompatible amb una democràcia.
