Com pitjor, pitjor
Sense voluntat de replicar a l’article que publicava Salvador Cardús ahir en aquestes pàgines, sí que m’agafo al seu títol per apuntar només això: davant la disjuntiva entre el “com pitjor, millor” i “com millor, pitjor” que plantejava l’autor, el que em sembla segur és que sempre es pot produir el "com pitjor, pitjor". No és pragmatisme ni possibilisme, sinó llei de Murphy.
No entraré a discutir si s’han d’aprovar o no els pressupostos del govern d’Espanya, perquè és una d’aquestes qüestions en què s’enroca fabulosament la política (no només la catalana) fins que de sobte es converteixen en “pantalla passada”, per dir-ho en llenguatge horrible. Hi ha tantes raons (i de consistència semblant) a favor com en contra, i el concepte mateix de llei de pressupostos varia de ser presentat com la pedra filosofal d’un exercici polític (o d’una legislatura sencera) a ser relativitzat com un brindis al sol que no es compleix mai i que, si no s’aprova, tampoc no passa res. Tot, amb la mateixa volatilitat amb què els mateixos dirigents polítics dibuixen línies vermelles o passen pantalles, segons convingui.
Pedro Sánchez ja en fa, de gestos: una altra cosa és que siguin els que esperen els independentistes (els que n’esperen). Sánchez es mou pel camí que se suposa que no agrada a ningú, amb l’esperança que sí que agradi a més dels que sembla i repetir l’èxit d’apostes com les de les primàries del PSOE o de la moció de censura, per les quals ningú donava un duro. Confiar que entre els extrems (que per a ell són l’extrema dreta espanyola i l’independentisme català) s’hi trobi, amagat per la cridòria, un espai prou ampli per esgotar la legislatura, o com a mínim per dilatar la seva presidència fins a un moment que no li sigui massa advers per convocar eleccions. Són gestos per la seva pròpia supervivència, però no sé qui n’espera d’altres.
Per la seva banda, el gran gest fins ara de l’independentisme ha estat trencar la seva pròpia majoria parlamentària, una altra cosa que s’ha relativitzat (“tampoc és tan important”) però que evidentment és un dels punts de partida que donen impuls a Sánchez. Dividits, fragmentats i obertament enfrontats, és il·lusori demanar o exigir a un govern (del PSOE) un referèndum d’autodeterminació, i més amb els 84 diputats de què disposa Sánchez al Congrés. Evidentment la situació dels presos és una vergonya, però a Sánchez no li representa cap factura davant de la comunitat internacional i sempre té l’argument de deixar fer la justícia.
A tot això, ¿un govern de la megadreta espanyola seria pitjor? Sí, seria objectivament pitjor, i tant. Molt pitjor, i sense cap dubte. Com és objectivament pitjor una retallada de l’11,2% als pressupostos (Balears) que un increment del 52% (Catalunya). I això que dèiem ahir que les Balears i el País Valencià eren “estratègics” per als socialistes. Doncs mirin.
