Català, valencià, mallorquí
La meitat dels habitants de Catalunya creuen que el valencià o el mallorquí no són el mateix idioma que el català, segons l'Informe.cat 2020, fet públic aquest dimecres per la Plataforma per la Llengua. No ens ha de sorprendre: fa temps que el blaverisme o el gonellisme no són comportaments que es trobin només al País Valencià o a les Balears, sinó que estan ben arrelats també al Principat de Catalunya. Blavers o gonelles són els noms amb què es coneix els defensors del prejudici lingüístic que nega, precisament, que a Catalunya, el País Valencià i les Balears es parli el mateix idioma, és a dir, la llengua catalana. Molt sovint aquest negacionisme té un caràcter polític vinculat a la dreta i el nacionalisme espanyolistes, però també pot néixer de la ignorància, la deixadesa o la peresa mental.
A Catalunya, el problema és més educatiu que polític. Torno a contar dues anècdotes viscudes. Primera: una professora de secundària m'explica que no pot donar a llegir als seus alumnes la novel·la Bearn, de Llorenç Villalonga (una de les obres més importants de la literatura catalana del segle XX), perquè està escrita “en mallorquí” i no l'entendrien. Segona: un escriptor mallorquí (no era jo, però tant se val) dona una conferència de 45 minuts a un grup de professors principatins de llengua i literatura catalanes. Quan acaba, li demanen si pot repetir alguns fragments perquè, si parla “tan en mallorquí”, no l'agafen. No es pot dir que aquestes dues escenes representin la totalitat (ni tan sols la majoria) del món docent català, però tampoc es pot girar full dient que són casos aïllats. Són actituds freqüents, i, si això succeeix entre persones amb coneixements lingüístics especialitzats, podem imaginar què passa entre la població en general. De la primera anècdota en fa vint anys; de la segona, deu, i no hi ha cap motiu per pensar que en aquests anys haguem anat a millor. Per cert: difícilment aquestes mateixes persones admetran que no entenen un film o una conferència parlats “en argentí” o “en mexicà”, perquè se suposa que saben prou castellà per entendre un parlant llatinoamericà (fa poc es va produir un cas amb el film mexicà Roma, que algun distribuïdor espanyol va voler subtitular, però va ser una excepció).
Els mitjans de comunicació públics catalans tampoc hi han ajudat, en haver menystingut històricament els parlars de la llengua catalana diferents del central. Ara sí que TV3, juntament amb IB3 i À Punt, ha iniciat una dinàmica ben interessant d'intercanvi de sèries i programes, i també existeix el projecte de tirar endavant un model comú de doblatge: tot això és en bona hora, i cal desitjar que vagi endavant. Per altra banda, “valencià” i “mallorquí” (i també “menorquí” i “eivissenc”) són denominacions populars de la llengua catalana que els catalanoparlants hem d'assumir com a pròpies, i no deixar-les als negacionistes perquè en facin pèssima política. Aquests noms populars són tan nostres com els diferents parlars del català, que són, al cap i a la fi, els que donen riquesa i vitalitat a l'idioma.