Carme Forcadell, Pere Rovira, música i pols
Carme Forcadell va sortir dilluns de la presó de Mas d'Enric amb el darrer llibre de Pere Rovira, Música i pols, sota el braç. Carme Forcadell, en compliment de l'article 100.2 del reglament penitenciari, pot sortir ara nou hores al dia de la presó, durant tres dies a la setmana, i ella dedicarà aquestes hores a la seva mare. Dins l'aberració que comporta l'existència de presos polítics, el cas de Carme Forcadell és particularment terrible. En primer lloc perquè tornen a tenir raó les feministes, i a ella i a Dolors Bassa, per ser dones, els ha tocat ser les preses polítiques “de segona” (també a ulls dels seus). I també perquè és del tot irregular que la presidenta d'un Parlament sigui processada i condemnada per haver exercit les seves funcions. Així ho ha assenyalat el jutge emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín, i ho va denunciar qui fou president del Parlament britànic John Bercow.
Pere Rovira és un dels millors escriptors actuals en llengua catalana, tant per la seva poesia (Contra la mort és el seu últim llibre en vers) com per la seva obra en prosa, que comprèn novel·les (L'amor boig, Les guerres del pare) i dietaris. L'últim d'aquests dietaris du un títol manllevat de Josep Carner, Música i pols, i és el que duia Carme Forcadell en el moment que la vam veure sortint del centre penitenciari. El llibre se centra en els fets de l'any 2017: els fets de la vida particular de qui ens parla des de les seves pàgines, que és el mateix Pere Rovira, i els fets de la vida col·lectiva de Catalunya, en els mesos anteriors i tot just posteriors a la celebració del referèndum de l'1 d'Octubre. No és l'obra de cap jurista ni de cap politòleg, i tanmateix és un dels llibres més valuosos que s'han escrit sobre aquest moment de la nostra història recent. Ara o en el futur, qui vulgui comprendre què va significar el 2017 a Catalunya, i ho vulgui comprendre assistit per una veu que no és exagerat qualificar de sàvia, haurà d'acudir a aquest Música i pols de Pere Rovira.
Hi trobarà les reflexions d'un ciutadà que no amaga el seu posicionament (Rovira és independentista) però que sap ser crític no tan sols amb “l'espanyolisme obtús”, sinó també amb aquells independentistes que “apliquen obstinadament el lema més idiota i irresponsable que ha sobreviscut del Maig del 68: els teus desitjos són la realitat”. I a continuació, fragments d'una profunditat i una bellesa que són alliberadores. Com per exemple: “Aquest matí, menjant raïm moscatell, m'ha tornat diàfana una imatge de la primera infància. He vist la taula del menjador del petit piset on vivíem, a la plaça de Missa (així en dèiem), a Vila-seca. Jo seia al costat del pare, un home jove, de trenta-sis anys, i premia amb els dits els grans de raïm sobre el meu got. «Faig vi», deia. El pare, somrient, contestava: «I bo que serà, moscatell!» Se m'ha esborronat la pell dels braços revivint aquesta escena, que d'alguna manera demostra que hi ha vida després de la mort”. I també demostra, afegiríem, que no ens guanyaran amb mentides.
