Carlos Pujol i els moments de protecció

Ha mort a 54 anys Carlos Pujol Lagarriga, que va ser un dels millors editors de Barcelona, i això que Barcelona és una ciutat que ha tingut i té editors excel·lents. Ha mort d'un càncer, sense que el coronavirus hi hagi tingut res a veure, segurament perquè, com ha fet notar Antonio Iturbe, li agradava fer el contrari. Això li va permetre poder passar els seus darrers instants a casa, i estalviar-se la terrible mort solitària dels que moren de covid-19. Feia poc que ell i la Roser, la seva companya, havien tingut un fill. Fins al final Carlos Pujol va sentir un amor encès per la vida, i per això mateix també el va sentir per la literatura i els llibres, que obria agafant-los fort, cada mà ben garfida a banda i banda, com qui agafa el toro per les banyes. Ho havia après de son pare, el també editor i escriptor Carlos Pujol Jaumandreu. És un goig que Carlos Pujol fill es decidís per fi a publicar alguns dels seus poemes, en un petit volum que va publicar el 2018 amb el títol de La imperfección.

Al perfil que Jordi Nopca en feia ahir, els editors Aniol Rafel i Enrique Murillo destacaven de Carlos Pujol que no tan sols va ser un gran editor sinó també un magnífic professor d'edició, als màsters de l'Autònoma de Barcelona i la Universitat Internacional de Catalunya. Sebastià Bennassar, a la revista digital Bearn, afirmava amb raó que s'aprenia més fent un cafè de vint minuts amb ell que en un any d'arrossegar el cul per rodes de premsa. Jo vaig tenir la fortuna de treballar al seu costat, a l'editorial Destino. Si no hi vaig aprendre més va ser només per culpa meva, però el cert és que Carlos Pujol, amb la generositat i la humilitat que li eren pròpies, em va regalar la seva amistat, aquella saviesa que abocava per on passava i una moixa (una gata). En aquella època, gràcies al seu nas que no fallava, Destino havia publicat, en castellà i català, una novel·la del noruec Erik Fosnes Hansen que es titula Moments de protecció. Molts dels llibres que va publicar Carlos Pujol van ser èxits de vendes: aquest no, i ell ja sabia que no ho seria, però el volia publicar perquè li semblava important. Trobava important subratllar la idea dels moments de protecció, de la necessitat que tots en tenim. En parlàvem sovint, i de vegades hi recorríem, com a broma, quan trobàvem que la realitat era desagradable: “Ràpid, un moment de protecció”, dèiem.

Fa un parell de mesos, després d'anys de no veure'ns, vam tornar a sopar plegats, amb l'equip irrepetible que es va reunir a Destino en aquell temps: Eduard Gonzalo, Xavier Gafarot, que ho va organitzar tot, Alexander Dobler i el mateix Carlos, amb la Roser. Els vaig donar el meu darrer llibre, i em va fer il·lusió veure que en Carlos l'agafava i l'obria amb aquell gest seu, agafant-lo fort amb les dues mans. Va venir per acomiadar-se, i ho va fer amb l'elegància, el somriure i l'esperit net que li coneixíem de sempre. Espero que fos un moment de protecció per a ell. Ell sí que ens en va regalar un a tots els altres, com feia amb els qui estimava.