Cap república val una vida

EscriptorDe tant en tant, llegesc o sento que alguns col·legues (escriptors, artistes, acadèmics, periodistes: allò que nebulosament se sol denominar 'intel·lectuals') critiquen amb duresa el Procés perquè, a partir del 3-O que avui commemorem, hi va faltar determinació i coratge (en privat, quan no els senten les col·legues feministes, diuen que van faltar collons). Els dirigents van fer figa, si no és que ja n'havien fet des del començament. Aquests dirigents s'han justificat en algun moment afirmant que van voler evitar un possible vessament de sang, és a dir, que intervingués l'exèrcit o que la mateixa policia acabés obrint foc contra la ciutadania. I a aquests distingits col·legues els encanta especular amb aquesta hipòtesi. Alguns afirmen que mai cap independència s'ha assolit sense el cost de vides humanes, i que a veure si ens hem pensat que a nosaltres ens ha de sortir de franc. Fan extensiva la crítica als ciutadans mateixos, i ironitzen sobre què es pot esperar d'activistes que s'enorgulleixen de fer mobilitzacions massives sense llençar un paper a terra, i que són classe mitjana amb fills i hipoteques per pagar. Són molt aguerrits, aquests col·legues intel·lectuals.

Com que a més de ser aguerrits hi veuen més enllà que ningú, he arribat a la conclusió que cal fer-los cas. De manera que proposo que ho fem. Mobilitzem tothom però no per dur a terme una altra solemne desfilada amb lliris a les mans, sinó per posar setge a les seus de les institucions de l'Estat a Catalunya, o alguna altra acció prou desafiant per dur els cossos i forces de seguretat espanyols, i els seus dirigents, a la disjuntiva de disparar o rendir-se davant de la nostra fermesa. Si disparen, el món sencer sabrà per fi que són unes males bèsties. Fem-ho. Només amb una condició: que la primera línia estigui formada exclusivament per nosaltres —escriptors, artistes, acadèmics, periodistes i intel·lectuals aguerrits—, a fi de rebre les primeres bales en cas que comenci el ball. Jo mateix m'hi apunto, el més humil de tots al costat d'aquestes ments preclares. Si fallen els seus càlculs i ens acaben disparant serà un mal tràngol, però serem recordats i honorats per sempre i segur que ens faran un memorial i tot. Ni Gramsci, ni Clausewitz, ni Gandhi, ni Adorno, ni Sun Tzu: que el nostre referent sigui Lord Byron, donant gloriosament la vida per la independència de Grècia. Som-hi?

Aprofitant aquest moment de silenci, una mica d'autocrítica. El Procés s'ha fet discutint i remenant totes les interioritats nacionals de Catalunya tret de la cultura, que n'ha quedat fora com si fos un cos estrany (perquè ho és). Paral·lelament, la cultura no ha intervingut en el Procés més que per firmar quatre manifestos i, darrerament, per dir-los a uns polítics que són a la presó o a l'exili el que haurien d'haver fet, naturalment des de l'escalfor de les tribunes d'opinió o dels despatxos professorals. És trist que sigui així, perquè si d'alguna cosa hauria d'estar segura Catalunya, com a país, és de la seva cultura. I no sembla que n'estigui gens.