Les bromes amb Rajoy (i Aznar)

Mariano Rajoy ha estat enxampat saltant-se el confinament per sortir a fer els seus exercicis de marxa gens atlètica, i immediatament les xarxes s'han omplert d'acudits i xerinola. D'entrada és cert que no hauria de sorprendre que qui ha passat a l'imaginari col·lectiu com a M. Rajoy (el sobrenom per cobrar sobresous) se salti, a més del Codi Penal i de totes les normes ètiques que hauria d'observar un representant públic, una norma d'excepció com és el confinament que tots patim no tan sols per tenir esment de la pròpia salut, sinó també en solidaritat amb la dels altres. A Mariano Rajoy els altres sempre li hem importat un rave, i el bé comú és un concepte que ha vulnerat, trepitjat i escarnit de totes les maneres possibles. Rajoy pertany a aquesta casta de personatges que es consideren a ells mateixos més vius que els altres, més llestos que ningú, i que a partir d'aquí troben lògic qualsevol abús o atropellament que puguin cometre, mentre sigui en benefici seu. El que és xocant és la reacció quasi sempre riallera que susciten les notícies sobre aquests abusos i atropellaments. Com si fos un bon humorista, n'hi ha prou d'esmentar el nom de Mariano Rajoy perquè molts ja comencin a riure. Succeeix una cosa semblant amb el seu mentor, predecessor en la presidència del govern d'Espanya i ara enemic aferrissat, José María Aznar. Tots dos fan molt de riure a molta gent, evidentment pel component pintoresc i fins i tot estrafolari de les seves personalitats. Hi ha una diferència en això, i és que Aznar no té consciència de ser una caricatura (ben al contrari), mentre que Rajoy cultiva expressament el seu costat més risible perquè tothom s'hi distregui mentre ell va a la seva. La seva consisteix a omplir-se les butxaques amb els nostres diners, cosa que també té en comú amb Aznar.

Entre Aznar i Rajoy van governar Espanya durant gairebé quinze anys, període durant el qual van ser els responsables directes i màxims del desbocament de la corrupció a tots els nivells de l'administració pública per obra i gràcia del PP, una organització criminal en forma de partit polític (són paraules de la unitat de delictes econòmics i fiscals, no meves) que es dedica concretament a l'extracció de diner públic i que va ser dirigida per ells dos, junts i per separat. No hi ha un mal més corrosiu per a un país, ni per a la democràcia, que la corrupció. No hi ha res pitjor. Ara en veiem les conseqüències, quan Espanya (i Itàlia, un altre país corrupte) són els estats de la UE que més desvalguts queden davant la crisi del coronavirus. També davant de l'emergència sanitària, perquè el sistema de salut públic va ser brutalment retallat per uns governants (Aznar, Rajoy) que es repartien els diners entre ells i els seus amics. Els països del centre i el nord d'Europa són més sòlids pel senzill motiu que els seus governants, tret d'excepcions, no són corruptes. Tot això no és demagògia, sinó els enunciats esquemàtics d'una realitat que mereix ser explicada amb molta més minuciositat. Però en podem fer conya, si ho preferim.