L'alternativa de Segundo Marey
Hem fet la prova de deixar passar un parell de dies de la publicació de l'entrevista a l'exministre de l'Interior José Barrionuevo al diari El País, el cap de setmana. Un parell de dies per veure si hi hauria alguna reacció a l'entrevista per part de Felipe González, del PSOE, del govern d'Espanya, del PP o de Mariano Rajoy, ja que totes aquestes persones, entitats i institucions en surten espantosament cobertes de la pitjor porqueria que pot sortir de les clavegueres d'un estat. I bé: sense sorpresa, però sí amb estupor i repugnància, podem confirmar que cap dels al·ludits ha tingut res a dir a les paraules de Barrionuevo. Se suposa que qui calla, consent. O encara pitjor: calla per no afegir encara més mal al mal, més oprobi a la vergonya que ja s'ha fet pública.
Tal vegada el més desconcertant de l'entrevista de Barrionuevo és l'absoluta complaença amb què reconeix haver dirigit una operació de terrorisme d'estat. Una operació pagada (per descomptat) amb l'erari públic, amb la connivència (per descomptat) d'una justícia que se suposa que hauria de ser imparcial però que apareix com a col·laboradora necessària, que va produir (per descomptat) una quantitat important de víctimes, i que es va convertir en una eina estable i duradora en el temps amb la qual es comptava per combatre el terrorisme d'ETA. L'argument (cert) que tots els estats creen serveis dits d'intel·ligència que fan aquesta casta de feina bruta no mitiga l'astorament que causa el mig somriure amb què Barrionuevo obre els braços i aixeca les espatlles quan el periodista li pregunta si allò no era guerra bruta. Com dient, la vida és així, no l'he inventada jo.
Convé recordar que, pel que fa al material diguem-ne humà de l'operació, els GAL es van servir de policies procedents de la Brigada Político-Social i altres saldos macabres de la policia franquista. Es va contribuir d'aquesta manera en gran mesura a perpetuar, a Espanya, el fosc model policial encara avui vigent, completament decantat cap a l'extrema dreta i l'ultranacionalisme: vam tenir ocasió de veure'ls actuar, com ells mateixos en diuen, al referèndum de l'1-O, i també al judici contra els líders del Procés, en aquella ocasió mentint sense manies davant del Tribunal Suprem, com de fet se'ls havia ordenat que fessin.
Quan parla de Segundo Marey –un ciutadà francès innocent que va ser segrestat pels GAL per error, confonent-lo amb un etarra–, Barrionuevo s'infla de poder dir que va ordenar que fos alliberat, perquè (diu ell) “l'alternativa...” (s'atura, fa una pausa i una ganyota). L'alternativa era matar-lo: si els policies antiterroristes detenien algú per error, la primera idea era que no pogués contar-ho. “Era una guerra –s'excusa Barrionuevo–, els mateixos etarres ho deien”. Rajoy li va trucar per dir-li que no consentiria que estigués a la presó. El resum de la Transició no pot ser més eixut ni més impietós: una calamitat contada amb un somriure per un bergant sense escrúpols que hi va tenir altes responsabilitats. Però l'alternativa era pitjor.
