Amenaces i 'farols'
EscriptorEn poques hores hem sentit una cadena d'amenaces proferides per diferents polítics, a dins o a l'entorn del debat de política general. Repassem-les per ordre cronològic invers, i per ordre de major a menor gravetat i perillositat. Totes contenen també, en una mesura o altra, una part important de 'farol' o de fanfarronada.
'Arrimadas responsabilitza Quim Torra del que succeeixi als carrers de Catalunya després de la sentència contra els presos polítics'. És la més greu perquè és una amenaça (velada, i limítrof amb el desig) de violència als carrers. Ciutadans s'ha passat l'estiu fent-ne assajos amb aquells grups de fantasmes emmascarats, uniformats i armats amb cúters, ganivets, forques i bastons que recorrien Catalunya despenjant llaços grocs. La setmana passada van veure grups d'independentistes fent els primers passets cap al llenguatge de les garrotades i al partit taronja es freguen les mans. Res no els faria més feliços que una batalla campal: a Barcelona, preferentment, però qualsevol indret de Catalunya també els serveix. I desitjarien amb totes les seves forces una causa judicial contra Quim Torra i el seu govern sota l'acusació de ser els causants d'aldarulls amb ferits o fins i tot amb algun mort. Als independentistes que no volen veure què tenen al davant i que prefereixen distreure's dient pestes dels Mossos, que santa Llúcia els conservi la vista.
'La ministra i portaveu Isabel Celaá amenaça Torra (i la ciutadania de Catalunya) amb “un 155 perpetu”'. L'acomplexament dels socialistes (que no es produeix davant dels republicans i els independentistes, sinó davant del PP i de Ciutadans) els du a condecorar un missus sense dignitat com Enric Millo –cosa que ens recorda el veritable valor de les medalles, a Espanya i arreu– o a fer-se seva la clamorosa mentida de l'exministre Dastis en qualificar de falses les imatges de l'1-O. Per algun motiu, els sembla que fer aquesta mena de gestos els pot fer guanyar temps i fins i tot algun vot davant de l'extrema dreta, i per aquesta lògica van arribar al punt d'apuntalar el 155. Són conscients que això els va perjudicar a ells i va beneficiar el PP i Cs, de manera que l'amenaça d'un nou 155, i a damunt “perpetu”, és un 'farol' per aparentar autoritat davant de qui els va fer guanyar la moció de censura.
'L'ultimàtum de Quim Torra a Pedro Sánchez': més que com una amenaça o un 'farol', va sonar com el crit de desesperació d'un president perdut davant d'una situació que no controla. No només per falta de lideratge propi, que també, sinó sobretot perquè ningú l'ajuda. Ningú dels que se suposa que haurien d'ajudar-lo, s'entén. El desgavell entre forces, corrents i interessos personals dins l'independentisme és tan categòric que Torra senzillament no sap com afrontar-lo, i va fent gestos i declaracions contradictòries, amb un aire d'esgotament que és humanament més que comprensible. Lamentablement, aquelles i aquells que podrien ajudar-lo a trobar un rumb són a la presó, pendents d'un judici que és una farsa des de la instrucció.
