3 jihadistes i 480 senegalesos

En principi, l'únic que tenen en comú les persones mencionades al títol és que eren joves i que ara són tots morts. Els tres jihadistes, als atemptats del 17-A que aquests dies es jutgen a l'Audiència Nacional; els quatre-cents vuitanta senegalesos, en canvi, han mort ofegats al mar, intentant debades arribar a les Canàries. Quatre-centes vuitanta persones mortes en a penes vuit dies, segons denuncia l'ONG Caminant Fronteres, sota la forces contràries de la pròpia desesperació i de la inoperància d'una Unió Europea incapaç de desenvolupar una política migratòria diferent de convertir les seves aigües en cementiris. Al Senegal han decretat dol nacional, però més enllà d'això els seus governants haurien de respondre del fet d'haver desmantellat la seva indústria pesquera, ara en mans de multinacionals, per consagrar l'economia del país (esclar) al turisme. Com que ara no hi ha turisme a causa de la pandèmia, el resultat són milers de persones sense feina, moltes de les quals acaben arriscant-se a sortir en pastera.

Els tres jihadistes estaven decidits, literalment, a morir matant, cosa que van fer, i ara ens provoca calfreds veure'ls gravats en un vídeo, hores abans de la massacre, fent preparatoris amb armes i explosius i rient com riuen els joves de la seva edat quan es reuneixen per fer qualsevol cosa plegats: jugar a la Play, veure una pel·lícula, editar un fanzín o fumar uns porrets, o tot alhora. En comptes de res de tot això, aquests preparaven una carnisseria humana, en la qual ells mateixos s'havien d'immolar. Causa estupefacció, certament, que uns al·lots crescuts i educats dins la nostra manera d'entendre el món, que parlen català i castellà i coneixen i tenen assimilats els nostres valors i comparteixen les nostres preocupacions, que ho tenen –també literalment– tot per viure i que, en definitiva, són indubtablement membres de la nostra comunitat, decideixin cometre una acció que va tan absolutament en contra de tot allò que en què creiem, de tot allò a què aspirem, de tot allò de bo que hi pot haver en nosaltres. Que hi ha, perquè de motius per a l'esperança també en tenim, malgrat que la ràbia sigui més popular.

Ara bé, la nostra comunitat –Europa, per resumir– també és capaç de les injustícies més clamoroses i de les desigualtats més cruels: ara en tenim per mostra aquests quatre-cents vuitanta morts senegalesos, però aquest és el pa de cada dia, com també ho és el tracte infrahumà que reben migrants i refugiats a les nostres costes i fronteres. No és difícil imaginar com tota aquesta falta de compassió pot ser utilitzada per mals predicadors, fins al punt de persuadir alguns joves que matar europeus és un acte, precisament, de pietat. De pietat i justícia, mereixedor de recompensa a l'altra vida. És un disbarat, però almenys hauríem de saber que la ment humana és capaç d'adaptar-se de seguida a qualsevol tipus de disbarat. No es tracta de fer-nos culpables de res, però sí de tenir present que el mal que nosaltres fem alimenta el mal que ens faran uns altres.