Sebald a Catalunya

Quan, ara fa set anys, es van publicar els dos volums de Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, em va sorprendre que entre tants capítols sobre tants autors i temes no n’hi hagués cap sobre W.G. Sebald. Aleshores ja disposàvem de les excel·lents traduccions de la seves novel·les Els emigrats (Edicions 62, 2001) i Austerlitz (Edicions 62, 2003), fetes per Anna Soler Horta, que més d’una dècada després va espacialitzar la seva experiència de lectura en clau d’instal·lació artística a Fragments, projecte guanyador del Premi Internacional Memorial Walter Benjamin del 2011 (que després es va poder veure a l’Arts Santa Mònica, el 2014). El seu seguiment de l’obra sebaldiana probablement és el més important que s’ha fet des de Catalunya i des del català. Ha estat paral·lel al d’investigadores acadèmiques especialitzades en literatura germànica, com ara Teresa Vinardell, Anna Rossell o Anna Montané Forasté. O, en clau creativa, a l’atenció d’artistes com Francesc Abad, que ha fet de la memòria i de la història els eixos d’una obra d’extrema coherència; o a la d’autors barcelonins com Lolita Bosch (penso en els relats reunits a Tres historias europeas, Caballo de Troya, 2005) o Enrique Vila-Matas (el nom del Doctor Pasavento prové, per exemple, d’un passatge de Vértigo ).

Durant els set anys que he passat pensant en l’exposició Les variacions Sebald -ara al CCCB - no he deixat de buscar en creadors que m’interessen ecos directes o indirectes de l’obra sebaldiana. De Teju Cole a Juan Gabriel Vásquez, de Cynthia Rimsky a Isaki Lacuesta, de Sergio Chejfec a Joan Fontcuberta, de Rebecca Solnit a Iain Sinclair, els noms i les cites se m’han anat acumulant en els apunts que intentaven veure la literatura contemporània i les expressions visuals com a vasos comunicants, des d’una de les infinites perspectives possibles: la de Sebald. En la literatura en català vaig trobar dos epígrafs seus que actuen com a porta d’entrada a dues novel·les sobre el segle XX: Pa negre (Columna, 2003), d’Emili Teixidor, i Un home que se’n va (Proa, 2014), de Vicenç Villatoro. Però des de la meva lectura d’El metall impur (Proa, 2005), de Julià de Jòdar, és sens dubte la trilogia L’atzar i les ombres el projecte de la literatura en català que trobo més proper a l’ambició i les obsessions de l’autor de Los anillos de Saturno. El paisatge postindustrial de Badalona recorda el de Manchester; la Guerra Civil i el franquisme evoquen el nazisme i la Segona Guerra Mundial; la identitat és un enigma, una reconstrucció, un artifici; i la fotografia, un recurs narratiu i un repte.

El problema és que la trilogia de Jòdar, una de les obres més importants de la literatura catalana, va ser concebuda molt abans que les obres de Sebald.

Quan em vaig reunir amb el Julià per parlar sobre la seva peça per a l’exposició m’ho va deixar ben clar. I em va parlar d’un autor més jove, de la meva generació, que sí que hauria llegit Sebald abans de començar la seva pròpia producció: Joan Todó. Vaig llegir L’horitzó primer (L’Avenç, 2013) i, en efecte, em va interessar molt i hi vaig reconèixer el to, la nostàlgia, la ironia en veu molt baixa, ben utilitzada en la figuració d’un narrador en plena crisi econòmica; però em va semblar que en el llibre succeïa un fenomen que no trobem a les novel·les de Sebald: la Història s’imposa a la Literatura. Alguns mesos més tard he llegit Gegants de gel (Edicions del Periscopi, 2015), de Joan Benesiu, on l’assaig no s’imposa a la narració. La novel·la és extraordinària: reuneix un grup de personatges extravagants a Ushuaia; ens explica les seves històries inquietants, sovint violentes; reflexiona sobre la condició perifèrica, sobre la frontera física i vital, sobre el cosmopolitisme i les arrels. Sebald no és només un model, també és un fil conductor. Però els seus recursos literaris es barregen amb fortuna amb els de Pitol, Gombrowicz, Kundera o Bolaño. Benesiu surt de l’Europa sebaldiana i se’n va a un territori totalment aliè per a l’alemany: Amèrica Llatina, la fi del món. Com en L’erosió (Edicions 62, 2001), d’Antoni Martí Monterde, hi trobem un gran coneixement de la literatura argentina i la voluntat de reflexionar narrant. Però al mateix temps, el pop apareix amb cites de Radio Futura o Nacho Vegas. Com les obres reunides a Les variacions Sebald, Gegants de gel és herència i aposta, un homenatge a la tradició que mira decidit cap al futur.