Se salvarà Ucraïna?
El nou acord d’alto el foc d’Ucraïna s’ha signat a Minsk gairebé un any després que les tropes russes -amb la cara tapada i sense distintius militars- envaïssin Crimea. Durant aquest període milers d’ucraïnesos han mort i centenars de milers s’han convertit en refugiats al seu propi país. El president rus, Vladímir Putin, decidit a recuperar la influència que abans tenia l’Imperi Rus/Soviètic, ha fet miques les regles que durant tres generacions han fet possible la pau a Europa i, en definitiva, a bona part del món.
Ara només em queda esperar contra tota esperança que l’acord assolit a Minsk arribi a bon port, no com el que es va subscriure en aquesta ciutat el setembre del 2014.
També és important tenir en compte que els nostres presoners de guerra i els ostatges mereixen tornar a reunir-se amb la seva família. Una de les primeres qüestions que posarà a prova el compromís del Kremlin amb l’acord de Minsk serà l’alliberament o no de Nàdia Savtxenko, la primera pilot de combat ucraïnesa. Savtxenko ha fet vaga de fam a Rússia durant més de dos mesos per protestar per la manifesta il·legalitat del seu empresonament, justificat per unes acusacions encara més ridícules que les que van servir per tancar-me a mi a la presó.
No cal dir que m’agradaria que es respectés el nou acord i que portés per fi la pau a Ucraïna. És improbable, però, perquè a l’acord no s’hi preveu cap mecanisme per assegurar-ne l’aplicació; per exemple, es podria imposar l’expulsió automàtica de Rússia del sistema de transferències financeres SWIFT si incomplís algun aspecte del pacte. Confiar en la bona voluntat del Kremlin és una temeritat total.
Ucraïna i els seus socis han de dissenyar una estratègia i un pla d’acció clars per si fos torpedinat l’acord recent de Minsk. El pla hauria d’incloure el subministrament d’ajuda militar letal a les forces ucraïneses a efectes defensius; al cap i a la fi, la força dissuadeix i la debilitat provoca. En termes més generals, tot i la situació enormement tensa del nostre país, Ucraïna es mereix un full de ruta clar per sortir de l’actual zona grisa de seguretat i encarar un futur euroatlàntic. Ja hem pagat un preu prou alt per les nostres ambicions europees; ara no ens haurien de rebutjar.
A més, si els socis d’Ucraïna es prenen seriosament la defensa de l’imperi de la llei, han de presentar càrrecs contra els dirigents del Kremlin davant del Tribunal Penal Internacional de l’Haia pels nombrosos crims de guerra i contra la humanitat perpetrats per les seves forces a Ucraïna. Des que fa un any va envair Crimea, Rússia no ha parat de cometre greus vulneracions contra la Carta de les Nacions Unides, i contra nombrosos tractats internacionals i normes humanitàries.
Durant aquest any de salvatgisme, els ucraïnesos hem après moltes coses sobre nosaltres mateixos, i també sobre Rússia i Europa. En el patiment del nostre país hi hem trobat una nova i indestructible unitat nacional, així com la voluntat renovada de reformar d’arrel l’economia, el govern i la societat, perquè d’això depèn la nostra independència, no només el nostre futur europeu. Si no fem aquestes reformes, estarem esclavitzats.
Però el terratrèmol que Rússia ha desencadenat a Ucraïna també ha tret a la llum perilloses línies de falla a Europa. Ucraïna s’ha convertit per a Putin en l’instrument perfecte per desconcertar i dividir Occident. I el seu credo polític és ben senzill: tot el que pugui dividir ho dominarà.
En efecte, l’any passat vam veure, incrèduls, les dificultats d’Europa per plantar cara davant d’un acte tan flagrant d’agressió. Si el vol de Malaysia Airlines no hagués sigut abatut sobre territori controlat pels rebels (una acció que va provocar la mort de les 298 persones que hi anaven a bord), no és gens probable que els Estats Units i la Unió Europea haguessin arribat a acordar les actuals sancions econòmiques imposades a Rússia.
La primera línia de falla que Rússia ha tret a la llum la trobem als països de l’antic bloc soviètic. Alguns d’aquests països, com Polònia i els estats bàltics, han denunciat repetidament les accions de Rússia i han demanat una reacció contundent. A la resta de la regió, però, els dirigents s’han afanyat a trobar excuses per a la invasió i annexió de Crimea pels russos o s’han limitat a afirmar que Rússia és massa poderosa per enfrontar-s’hi. Es veu que l’entreguisme és ben viu en països que haurien de tenir més seny.
A més, a Europa ha aparegut una mena de quinta columna política. Els partits polítics euroescèptics del continent, tant de dretes com d’esquerres, presenten el nacionalisme autoritari de Putin com a model per al tipus de règim no liberal que els agradaria instaurar si es dissolgués la UE. De fet, el Kremlin està finançant molts d’aquests partits. Una vegada Lenin va dir que els capitalistes vendrien les cordes que servirien per penjar-los. Ara els governs europeus semblen disposats a permetre que Putin compri els vots amb què destruirà la UE.
El Kremlin té altres defensors, com ara els dirigents empresarials que volen tornar a fer negocis amb Rússia i els intel·lectuals apologistes de la Unió Soviètica que, vint anys després de la seva caiguda, creuen que tenen la possibilitat de vindicar-la. I ara que les enquestes d’opinió revelen que una minoria significativa d’europeus s’arrengleren amb la retòrica de Putin, sembla que la seva estratègia de dividir la UE i l’OTAN fa progressos substancials.
Parlem clar. El que passa a Ucraïna -no el pols financer amb Grècia- serà la prova definitiva per al manteniment de la unitat europea i transatlàntica. Les línies de falla que s’estenen des d’Ucraïna estan soscavant els valors fonamentals que han apuntalat la pau i la prosperitat d’Europa després de la Segona Guerra Mundial. Si no es defensen a Ucraïna, aquests valors s’enfonsaran més enllà de les nostres fronteres. Un Occident dividit no resistirà enmig d’aquesta crisi. Ha arribat l’hora de l’acció.
Copyright Project Syndicate