Schröder, la guerra i les portes giratòries
Tres mesos després que Rússia llancés la seva segona guerra contra Ucraïna en una dècada, l’excanceller alemany Gerhard Schröder finalment ha renunciat al seu càrrec de president de la junta directiva de Rosneft, el conglomerat petrolier de l’estat rus. No obstant, tot i que que ocupava aquest càrrec des del 2017, Schröder va estar involucrat en el lucratiu sector energètic rus des de molt abans i d’una manera que causa encara més consternació.
El 8 de setembre del 2005, mentre encara era canceller, Schröder va arribar a un acord amb el president rus Vladímir Putin per construir un gasoducte sota el mar Bàltic. Com que el projecte havia de permetre al Kremlin interrompre el lliurament de gas natural a Ucraïna, Polònia i els països bàltics, va ser controvertit des del primer moment.
Pitjor encara, Schröder va perdre les eleccions federals del 2005 contra Angela Merkel tot just 10 dies després, i al desembre se li va proposar unir-se a la junta de Gazprom, el gegant gasífer estatal rus que construiria i operaria el gasoducte. Tot i el clamor contrari al seu país i l’estranger, Schröder no va dubtar gaire a acceptar l’oferta.
En general, la millor manera de comprovar si hi ha un conflicte d’interessos és la prova de l’olor, i, en relació al cas de Schröder, el copresident dels Verds alemanys va parlar en nom de molta gent quan va dir que “feia pudor”. Mentre guanyava, com s’ha informat, 600.000 dòlars anuals només pels seus serveis a Rosneft, Schröder es va aferrar al lloc fins i tot quan Rússia va llançar una nova guerra contra Ucraïna i va obligar el seu propi país a afrontar els costos de la dependència energètica que ell havia contribuït a crear. Sord a les crítiques, Schröder va comentar al New York Times a l’abril: “No m’hi dedico, al mea culpa ”.
El Parlament Europeu, en veure la necessitat d’un tua culpa, va recomanar a la Comissió Europea que inclogués Schröder a la llista de sancions de la UE juntament amb altres europeus que mantenien la seva filiació amb empreses controlades per l’estat rus. El 19 de maig el comitè pressupostari del Bundestag va revocar el privilegi que corresponia a Schröder com a excanceller d’un despatx amb personal complet, cosa que costava als contribuents alemanys més de 400.000 € a l’any, sembla que amb molt poca supervisió de l’ús dels fons. És probable que Schröder sigui expulsat del Partit Socialdemòcrata (SPD).
Schröder és un exemple especialment notable d’un problema molt més gran: les portes giratòries que connecten la política amb els negocis. Dotzenes d’europeus van renunciar als seus llocs a les juntes directives d’empreses russes quan Rússia va envair Ucraïna al febrer, entre ells un excanceller d’Àustria i ex primers ministres d’Itàlia i Finlàndia.
La qüestió de quan i com els expolítics poden aprofitar oportunitats de negoci lucratives és fonamental per a les democràcies. No obstant això, sorprèn que siguin tan pocs els països que tenen regles explícites sobre la matèria. Encara que molts exigeixen als servidors públics que renunciïn a les seves posicions en empreses o alienin les seves participacions mentre exerceixen el càrrec, guarden silenci sobre què es considera una conducta apropiada quan deixen de ser servidors públics.
El dret empresarial ofereix algunes pistes interessants per abordar aquest tema. Es considera que els gerents i els directors corporatius són fiduciaris i que les seves accions estan subjectes a normes de responsabilitat i lleialtat. Benjamin Cardozo, magistrat del Tribunal Suprem dels EUA a la dècada de 1930, va defensar que els tribunals només podrien posar fre a l’“erosió desintegradora” obligant a una “lleialtat íntegra” i garantint que la conducta dels fiduciaris estigués “a un nivell més alt que el de la majoria”. Però no sempre se li va fer cas. Els tribunals van fer excepcions treballant cas per cas, i els legisladors de vegades van exonerar de retre comptes categories completes d’obligacions fiduciàries, almenys si el mandant (l’empresa) així ho desitjava.
Però, sense l’aprovació de la junta directiva, els gerents no poden beneficiar-se personalment d’una cosa que pertanyi a la corporació. Aquest principi es va establir el 1939 en un cas que va involucrar Pepsi-Cola. Quan Charles Guth, president de l’empresa de llaminadures Loft, va tenir coneixement de l’oportunitat de comprar la fórmula secreta de Pepsi, s’hi va llançar. Però no ho va fer per a Loft, on exercia com a fiduciari, sinó per a la seva pròpia empresa privada. Sense dir-ho a ningú, va fer servir els recursos i el personal de Loft per desenvolupar la nova beguda.
El comportament de Guth no va superar la prova de l’olor a què el va sotmetre el tribunal. I, igual que Guth, Schröder va barrejar les seves obligacions com a servidor públic amb els seus interessos financers personals. Va acceptar una posició lucrativa en una empresa que es beneficiava de les seves decisions com a canceller. Que ja no exercís aquest càrrec quan va acceptar l’oferta de Gazprom és irrellevant. Els deures d’un fiduciari no caduquen en el moment que deixa d’exercir la seva funció, sinó que s’estenen en el temps a favor del seus mandant, que en aquest cas és el poble alemany.
Un comportament que és inadequat per a un fiduciari en l’entorn corporatiu difícilment pot ser correcte per a un polític o un altre fiduciari públic. En qualsevol cas, la noció de Cardozo -“més estricte que les normes morals del mercat”- hauria d’aplicar-se als polítics amb més rigor encara.
Potser el canceller alemany Olaf Scholz vol reconsiderar els seus esforços per evitar que s’afegeixi Schröder a les llistes de sancionats de la UE. En el cas de Pepsi, Guth finalment va haver de lliurar les accions de la seva pròpia empresa a Loft, el mandant a qui havia perjudicat a l’infringir les pròpies obligacions. No sembla cap disbarat, doncs, negar-li a un excanceller els beneficis de la riquesa personal que va acumular traint la confiança del poble a qui havia promès servir.
Copyright Project Syndicate