Cada crisi de lideratge a Alemanya és una crisi europea. I a l’inrevés: cadascuna de les crisis existencials que ha encadenat la Unió Europea en les últimes dècades ha transformat també l’escenari polític alemany. Ara, una vegada més, la UE torna a quedar a l’espera de Berlín. En plena acceleració geopolítica a l’Orient Mitjà i a l’horitzó ucraïnès, amb uns líders europeus que ja han entrat en competició per fer-se veure al costat de l’encara president electe, Donald Trump, la locomotora alemanya entra en parada tècnica fins a les eleccions del 23 de febrer. La dinàmica electoral marcarà, a partir d’ara, l’arrencada del nou cicle polític europeu.
Brussel·les es prepara per afrontar la nova onada de proteccionisme que vindrà dels Estats Units des de la consciència de la seva pròpia debilitat, amb l’eix francoalemany avariat i el seu model econòmic, qüestionat. Alemanya és un país que fa temps que arrossega els peus. Afeblit per una precaució poruga i una supeditació als interessos d’unes grans multinacionals més fiables que innovadores, que han actuat de fre en una Unió Europea cada cop més despenjada de l’acceleració que transforma l’economia global. I Olaf Scholz no ha aconseguit deslliurar-se del pes de l’herència de la seva antecessora i d’unes polítiques que van lligar la sort de l’economia alemanya a tres grans dependències que han acabat fent entrar en crisi l’encarcarat model econòmic alemany: la dependència de l’energia barata de Rússia, dels mercats xinesos i de la seguretat dels Estats Units. La crisi alemanya –i la francesa– explica avui el declivi de bona part de l’eurozona.
Amb un Emmanuel Macron encara més afeblit, aferrat a la seva estratègia de pilota endavant i nou govern minoritari, París i Berlín es troben en un moment d’introspecció i amb un malestar social cada cop més evident al carrer. En aquest context, els cants de sirena de l’austeritat tornen a recórrer algunes capitals comunitàries. El possible retorn dels cristianodemòcrates de la CDU a la cancelleria alemanya pot reforçar les polítiques de contenció i la línia dura en immigració, malgrat que la realitat geopolítica –amb el futur d’Ucraïna penjant de la implicació europea– obligarà la UE a nous esforços econòmics i d’inversió en els pressupostos militars. Amb algunes capitals europees immerses ara en el debat de si cal enviar tropes a Ucraïna i de qui es farà càrrec de la seguretat d’un país que ja és candidat a la Unió Europea, si Trump compleix amb el seu anunci de retirar el suport dels Estats Units a Kíiv, una possible victòria del candidat democristià, Friedrich Merz, defensor d’una implicació militar més contundent de suport al govern ucraïnès, podria portar canvis en aquest sentit.
Si alguna cosa havia caracteritzat, tradicionalment, la societat i la política alemanyes era la necessitat d'estabilitat, la cerca del consens i l'aversió a la confrontació. Avui la realitat alemanya és molt més caòtica. Amb la proporció de vot euroescèptic més gran de la seva història comunitària, Alternativa per a Alemanya (AfD) i l'Aliança Sahra Wagenknecht - Per la Raó i la Justícia (BSW) han aconseguit aprofitar amb èxit la por a la immigració, fins a portar el govern Scholz a prendre decisions com la reinstauració dels controls fronterers temporals, en contra dels principis que socialdemòcrates i Verds havien defensat tradicionalment. Scholz també és el canceller que, malgrat liderar una potència i un govern reticent amb la implicació militar d’Alemanya a l’exterior, ha incrementat un 19% la despesa en defensa i s’ha convertit en el segon principal suport militar a Ucraïna després dels Estats Units. Tot plegat dibuixa un escenari tensionat. Un país amb unes dinàmiques de canvi internes i externes que l’allunyen de la imatge que s’havien construït.
L'última vegada que un canceller alemany va perdre una moció de confiança va ser el 2005 amb un altre cap de govern de l'SPD, el polèmic Gerhard Schröder, defensor d’una socialdemocràcia de tercera via, que va passar de la cancelleria a treballar pels interessos gasistes russos. Després d’ell va arribar el llarg regnat d’Angela Merkel.
Fa poc un eurodiputat socialista assegurava irònicament que “la socialdemocràcia europea és avui una trucada entre Scholz i Sánchez”. Però fins i tot aquesta imatge gràfica de l’empetitiment de la que ha estat una de les dues grans famílies de la construcció europea està a punt de quedar encara més afeblida.
