La saviesa de les urnes

Se sol dir que una decisió és justa quan no deixa ningú satisfet. En el cas de les recents eleccions catalanes, es pot dir que han estat sàvies i justes alhora. Sàvies, perquè la baixa participació ens estalviarà les extrapolacions fantasioses sobre quin dels diversos fronts n’ha sortit vencedor i quin derrotat. Justes, perquè han donat a cadascú el que es mereix: els partits amb un sol punt programàtic, enfrontar-se a l’Estat, com Junts, o enderrocar el govern, com el PP, han rebut el càstig oportú, i els partits irrellevants, Ciutadans i PDECat, han desaparegut. Els votants semblen haver afavorit aquells partits més disposats a governar pel bé dels ciutadans.

No és possible pensar en el que pot ser el futur immediat sense una idea del que poden ser les conseqüències econòmiques del covid-19 en els mesos que venen. Aquí partiré del supòsit d’una temporada turística, si no normal, almenys satisfactòria; un altre estiu sense turisme tindria conseqüències econòmiques i socials imprevisibles.

Feta aquesta excepció, es pot dir que els resultats situen Catalunya, un cop més, en una cruïlla: un camí portarà a perllongar en el temps el lent enfonsament de Catalunya; l’altre ofereix una oportunitat històrica de situar-la en un camí d’estabilitat política, de prosperitat econòmica i de pau social. Quin camí és triï depèn sobretot de la relació entre els dos partits que més bons resultats han obtingut, el PSC i ERC, encara que cal no oblidar que la nostra pràctica sol oferir un paper decisiu a partits marginals, com Podem o la CUP en aquest cas. Es poden imaginar tres opcions d’aquesta relació.

Una primera possibilitat és la formació d’un govern d’esquerres, amb el PSC, ERC i Podem. La trobo improbable. Crec que Illa encerta volent-se presentar a la investidura, però no crec que l’obtingui, ni l’hi desitjo. D’una banda, no aconseguiria alliberar-se de l’etiqueta de criat de la Moncloa, que aniria erosionant el seu capital polític; de l’altra, a ERC li seria difícil donar suport al govern de l’Estat sense ser blanc constant, per part de Junts, de l’acusació més temuda entre totes, la de traïció. El govern d’esquerres tindria una curta vida, i deixaria malparats els seus participants.

La segona: podem imaginar un govern d’ERC, Junts i la CUP, amb l’independentisme com a ciment. Fràgil ciment, perquè la reclamació d’independència no pot avui formar part d’un programa de govern; els seus líders ho saben, i dos d’ells l’empren només com a pretext per a la seva obra de destrucció de l’anomenat règim del 78. Aquest és el camí que perllongaria la paràlisi, encara que és possible que el país no aguanti una altra legislatura com l’anterior. Un altre Govern de curta vida.

En una tercera opció, ERC podria optar per governar en minoria, havent-se assegurat el suport de Podem i el PSC tant per a la investidura com per a l’aprovació de punts essencials del seu programa. Aquesta opció alliberaria ERC del domini de Junts, i li permetria seguir amb el seu objectiu d’eixamplar la base sense que el PSC coartés la seva llibertat d’acció, sempre que es respectés la Constitució. Per primera vegada tindríem l’experiència d’un govern estable i d’una veritable oposició, que podria servir d’exemple a la resta d’Espanya.

S’ha dit que ERC i el PSC són antagònics. És cert que difereixen en els objectius últims del seu programa, però tenen en comú una cosa molt més important: les ganes de governar. Tots dos semblen haver entès que els seus votants els demanen estabilitat jurídica, pau social i ajuda a la recuperació econòmica. En aquest esforç quotidià tots dos poden col·laborar sense fer violència a les seves conviccions, i tots sabem que l’experiència d’haver fet alguna cosa junts crea vincles més sòlids que haver-se mesurat cent vegades en una contesa verbal.

Aquesta és, al meu entendre, la millor opció. No cal dir que comptaria amb l’oposició de Junts, que crec que no cal considerar com a adversari sinó com a enemic. El veritable mòbil de la seva acció no és la independència de Catalunya, perquè sap que ni Espanya l’atorgarà ni Europa la desitja, sinó l’erosió, i si és possible la destrucció, de l’estat espanyol, i per això dificultarà qualsevol intent d’acostament posant condicions impossibles al diàleg.

Sigui quina sigui l’opció escollida, sobre ERC recau una gran responsabilitat. Té una oportunitat d’esborrar l’estigma que l’ha acompanyat durant part de la seva història: defugir enfrontar-se amb arguments al govern central i substituir l’argumentació pel desvergonyiment i el remugar un cop a casa. La seva tasca és difícil, però no sobrehumana. Els seus dirigents han de tenir present quina és la situació actual de Catalunya i quant ens juguem en els pròxims mesos. Si dona mostra de generositat i de valor, molts l’hi agrairem.