Llegeixo en una brevíssima nota a la premsa que la satisfacció global amb la vida dels catalans és de 7,3 sobre 10. Em sembla una nota molt alta vist l’alarmisme habitual que traspuen els mitjans de comunicació quan parlen de les nostres vides. La bona sorpresa augmenta en veure que la satisfacció amb la vida és exactament la mateixa entre els catalans amb nacionalitat espanyola i els que tenen nacionalitat estrangera. I encara més sorprenent és l’escassa diferència que hi ha entre la satisfacció global amb la vida entre la població sense risc de pobresa, que és de 7,4, i la que viu en risc de pobresa, de 6,8.
Es tracta de les dades presentades fa pocs dies per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) corresponent a 2023. Una enquesta que es fa amb els mateixos criteris a tota la Unió Europea, seguint una complexa metodologia comuna. L’altra dada que destaca l’Idescat a la seva nota de premsa és sobre el grau de confiança dels catalans en les altres persones, que també es pot considerar alt, de 6,4 punts sobre 10. I una altra vegada, la xifra és molt similar en la població de nacionalitat estrangera, de 6,1, i també en la població en risc de pobresa, de 5,9.
A més, si comparem xifres actuals amb les de fa deu anys, a Catalunya també han millorat els índexs de desigualtat social. El de Gini passa de 31,9 a 29,9, i l'S80/S20, de 5,7 a 5,0. I, encara, si ens comparem amb la Unió Europea, el risc de pobresa del 2023 afectava el 12,8 per cent de catalans i el 14,1 per cent d’europeus, només 1,3 punts de diferència. Vist així, amb una general bona satisfacció amb la vida i una més que raonable confiança en les altres persones, amb independència de la nacionalitat o el risc de pobresa, i amb una lenta però creixent disminució de les desigualtats, es podria dir que no n’hi ha per a tant amb l’alarmisme percebut per la manca de cohesió social.
Tot això són dades resultat de complexos i discutibles sistemes de mesura, certament. Tal com em feia tips d’explicar als meus estudiants de sociologia, una cosa són els fets i una altra les dades que els volen descriure. Una cosa és la realitat i una altra l’estadística. Perquè la realitat no només és massa complexa per reduir-la a un tant per cent, sinó perquè també hi ha la voluntat d’emmascarar-la intencionadament i tots els processos d’autoengany que ens ajuden a suportar-la millor. Només cal llegir la nota metodològica que publica l’Idescat sobre l’ECV per adonar-se que les dades obtingudes són resultat d’una complexa construcció i d’un procés d’extrema simplificació de conceptes tan complexos com el de satisfacció amb la vida, confiança en la gent o risc de pobresa.
I que consti que aquesta observació sobre el caràcter indicatiu –però no literal– de la realitat que ens proporcionen les dades estadístiques no és pas per desconfiar de les bones notícies que ens dona l’Idescat, sinó per dir que sospito que encara fan curt. En altres ocasions he fet notar que, en particular, les dades d’ingressos que proporcionen les agències oficials no poden comptabilitzar el gruix d’economia submergida que circula al nostre país –entre un 20 i un 25 per cent del PIB que es coneix–, ni a qui més afavoreix. Tampoc no sembla que es tinguin els mecanismes adequats per descobrir sistemes de frau econòmic, més enllà d’afegir més complexitat burocràtica, tractant el ciutadà com a sospitós habitual, però que tard o d’hora hom també s’espavila a esquivar. Tingui’s en compte, per posar només una dada indicativa de la importància que té una bona gestió dels recursos públics, que la taxa de risc de pobresa seria d’un 40,2 per cent si no fos per les transferències socials que el rebaixen al 18 per cent (16,3 les pensions i 5,9 la resta de transferències).
Amb tot, el cert és que la mesura del nivell de satisfacció global amb la vida –sigui el que sigui el que vulgui dir i el que entengui l’enquestat– és el resultat d’una resposta subjectiva. I per poc ben feta que estigui l’enquesta –que ho està, amb uns marges d’error molt baixos–, és clar que reflecteix correctament l’opinió de qui ha respost. De manera que si resulta que a partir de les moltes variables que es tenen en compte –edat, nivell d’estudis, ocupats, aturats o jubilats, nacionalitat, tipus de llar o pobresa–, en satisfacció sempre ens movem entre un mínim de 6,5 –els aturats– i un màxim de 7,7 –les llars amb més d’un fill–, doncs diguem-ho i prenguem-ne nota. I, de passada, reflexionem sobre per què ens sorprenen tant les bones notícies que ni tan sols ens atrevim a dir-les.
