S’assolirà l’objectiu de dèficit públic el 2015?
El superàvit o dèficit públic és l’indicador sintètic i bàsic que permet mesurar la situació financera de les administracions públiques. Es calcula com la diferència entre els ingressos corrents i de capital que obté una administració -bàsicament, impostos i transferències- i les despeses de funcionament i inversions que fa. No inclou les operacions financeres -és a dir, ni els ingressos per crèdits ni les despeses d’amortitzacions-, per això es diu que és un dèficit o superàvit derivat de les operacions reals. Per poder fer comparacions i fixar objectius es relativitza en relació al PIB.
El 2014, el govern central va establir un objectiu de dèficit per al conjunt de les administracions públiques espanyoles del 5,5% del PIB, més ambiciós que el fixat per la mateixa Unió Europea, que el va situar en el 5,8%, tres dècimes per sobre. L’any es va tancar amb un dèficit del 5,7%. Malgrat que no va assolir el seu propòsit, el govern central va fer una valoració positiva d’aquesta dada, ja que sí que va complir amb els compromisos de dèficit fixats per Brussel·les.
El 2015 l’objectiu de dèficit global s’ha fixat en el 4,2% del PIB. Això suposa reduir-lo 1,5 punts de PIB en relació al 2014, tot un repte si es té en compte que només es van produir reduccions d’aquesta magnitud els anys 2010 i 2012, de resultes de l’aplicació d’unes fortes polítiques d’austeritat (augments dels tipus impositius de l’IVA i dràstica reducció de la despesa). La pregunta és immediata: ¿es podrà complir aquest objectiu tan exigent?
La resposta no és unívoca, perquè hi ha factors que hi juguen a favor i d’altres que hi juguen en contra. Entre els primers, destaquen les favorables previsions de creixement econòmic que estan fent totes les institucions, ja siguin nacionals o internacionals, que situen el creixement del PIB al voltant del 2,5%. És obvi que, si el PIB augmenta, això té un efecte directe en l’indicador de dèficit públic (que té signe negatiu), ja que, en incrementar-se el denominador, automàticament millora el percentatge de dèficit. Però la conseqüència més important és que el creixement econòmic comporta un augment de les bases imposables dels diferents impostos i, per tant, un augment de la recaptació, que es tradueix en una reducció del nivell de dèficit públic.
Per contra, entre els factors que fan ser menys optimistes en relació a la consecució d’aquest objectiu hi ha, d’una banda, el fet que l’objectiu del 2014 s’ha complert en gran mesura per un tema formal -però no real-, que és que hi va haver un canvi en la metodologia de càlcul del PIB; en concret, el nou mètode va incrementar el volum de l’economia espanyola en més de 26.000 milions, una xifra que suposa un 3% del PIB. D’altra banda, l’any 2015 és un any eminentment electoral, en què hi haurà eleccions municipals -i de manera indirecta a la resta d’entitats locals-, autonòmiques en totes les comunitats excepte Galícia i generals. En aquest sentit, l’evidència teòrica i empírica ens diu que en els anys electorals els governs emprenen accions per intentar mantenir-se en el poder, i més encara quan les polítiques que han portat a terme al llarg de la legislatura han estat molt impopulars i els han provocat un gran desgast polític. Així, no és estrany que per al 2015 s’hagin aprovat rebaixes en aquells impostos més visibles, com l’IRPF, i augments en determinades despeses, mesures que no contribueixen a reduir el dèficit públic. De fet, hi ha una gran incertesa sobre el nivell de recaptació que generarà la reforma fiscal que ha aprovat el Partit Popular, malgrat l’evolució favorable de l’economia.
Un altre aspecte que cal considerar és com s’han distribuït aquests objectius de dèficit per administracions. Mentre a les comunitats autònomes se’ls fixa el 0,7%, l’administració central, que és qui en fa la distribució, es queda amb el 2,9%, i la Seguretat Social, amb el 0,6%. Com es pot comprovar, la distribució del dèficit per administracions és desigual i desproporcionada a favor de l’Estat i en detriment de les comunitats autònomes, que són les que presten els serveis bàsics de l’estat del benestar, i a més cal tenir en compte que, com s’ha demostrat, l’actual model de finançament és del tot insuficient. Aquesta serà una nova manera de culpabilitzar les comunitats autònomes si no s’arriba a assolir l’objectiu global de dèficit.