3/4: Sarsueles

Llegeixo que al Teatre Maldà estrenaran aviat Mistela, candela, sarsuela, un espectacle d’Epidèmia Teatre a partir de sarsueles en català de la segona meitat del XIX. Em sembla fantàstic. Des d’aquells anys fins a la guerra, a Catalunya es va anar construint l’embrió d’una cultura popular de masses, vital i desacomplexada, socialment transversal, moderna i festiva. I en català. Era tot un món que la guerra va tallar en sec i que, per això, de vegades sembla que no hagi existit mai. Com si la cultura popular moderna i de masses d’aquest país fos d’una manera natural només en castellà i en tot cas només en naixés una de nova en català als anys seixanta i del no res. Amb el tall brutal de la guerra, aquell embrió de cultura de masses en català va ser avortat i va desaparèixer de l’espai públic. Com si només hi hagués sarsueles i cuplets en castellà. Només en l’àmbit privat i familiar en van sobreviure alguns records, com els fòssils d’un temps desaparegut per sempre. Per això em sembla fantàstic que al Maldà ens recordin i ens facin riure amb les sarsueles d’en Pitarra, per entendre’ns, perquè són la prova d’un món modern i popular en català que existia i que va ser primer destruït i després negat. Però del qual som fills. O nets.