Sarkozy ha tornat, però França és una altra

Un dels continguts més populars a les xarxes socials després que el mes passat Nicolas Sarkozy anunciés la seva nova candidatura a la presidència va ser un vídeo d’una entrevista que va concedir al canal d’actualitat francès BFM-TV el 8 de març del 2012. L’aleshores president s’enfrontava a François Hollande per ser reelegit per a un segon mandat quinquennal. En preguntar-li si deixaria la política si perdia, va respondre rotundament: “Sí”. El periodista va quedar de pedra. “¿Deixarà la política?”, va demanar de nou, incrèdul. “M’ho pot preguntar una tercera vegada -va replicar el president-. Ja li dic que sí”.

Quatre anys després, Sarko ha tornat. Com l’entrevistador aquell dia, a França ningú es va acabar de creure que aquest home pogués viure sense l’adrenalina d’una vida en la política. El 2012 va trigar uns quants mesos a refer-se de la desfeta, però al cap de poc temps ja maniobrava per recuperar el control del seu partit de dretes rebatejant-lo com Els Republicans i col·locant-hi els seus al capdavant. En un llibre publicat al gener, La France pour la vie [França de per vida], un Sarkozy aparentment humil reconeix alguns errors i mira de presentar-se com un home nou. Aquesta va ser la primera etapa de la seva campanya.

Un segon llibre, publicat la setmana passada, Tout pour la France [Tot per França], li va proporcionar un trampolí per presentar formalment la seva candidatura a les presidencials de l’abril. Escrit al juliol en la intimitat de la mansió de la seva dona, Carla Bruni, a la Costa Blava, amb tanta pressa que hi ha faltes d’ortografia, el llibre argumenta que Sarkozy havia de tornar per una senzilla raó: França el necessita, de la mateixa manera que necessitava Charles de Gaulle el 1958.

En un cert sentit, constatar que no ha canviat és reconfortant. La imatge de polític humil i penedit va ser efímera, i més tenint en compte que no el va afavorir als sondejos. Val més tornar a l’original. El Sarko que coneixíem ha tornat, amb una venjança pendent.

No és fàcil tornar-se a presentar quan una majoria clara dels votants t’han apartat de la presidència (va perdre contra Hollande per més d’un 3% dels vots). Tampoc no és fàcil tornar-se a presentar quan totes les enquestes des que has tornat a la política reflecteixen que suscites un desgrat intens entre un grup nombrós de votants i un alt percentatge d’opinions negatives. Ara bé, si alguna cosa no li falta a Sarkozy als 61 anys és ambició política. Per impopular que sigui, farà el que calgui per tornar.

Aquesta vegada, malgrat la pèssima posició d’Hollande als sondejos, la pugna serà més dura. El problema de Sarkozy és que abans ha de guanyar unes primàries al novembre. Ja no és el líder de la dreta, sinó més aviat l’aspirant: el seu antic ministre d’Exteriors, Alain Juppé, encapçala la cursa de les primàries. A més, un ex primer ministre, François Fillon, que també s’hi presenta, s’està acarnissant amb el seu antic cap per haver-se comparat amb De Gaulle. “¿Us podeu imaginar De Gaulle sent investigat?”, li va etzibar no fa gaire en referència als càrrecs per finançament il·legal que se li imputen des de fa temps.

Per què necessitaria França a Sarkozy el 2017 si no el va voler el 2012? Perquè, com explica al seu nou llibre, el país no és el mateix. La situació generada per la recent allau d’atemptats terroristes exigeix que un home fort i amb experiència es posi al timó, argumenta. “Em vaig sentir amb forces per encapçalar aquesta lluita en un moment tan turmentat de la nostra història”, escriu. Alguns van veure al títol (Tout pour la France ) una referència a un llibre escrit per Jacques Chirac per a la seva campanya del 1995, La France pour tous [França per a tots]. Sarkozy espera que, capgirant la proposició, el seu nou esperit patriòtic esborri els pitjors records que va deixar: el seu ego obsessiu, la seva arrogància, la seva fanfarroneria i la seva bel·licositat.

Ho aconseguirà? Convençut que les eleccions de l’any vinent es disputaran a la dreta i no pas al centre, l’expresident aposta molt fort. El tema número u d’aquesta campanya, creu, no serà l’economia, que no va tenir el valor de reformar quan era president, sinó França, la guerra i l’islam: és la identitat, estúpid.

És una aposta arriscada. On Juppé busca unificar i pacificar, Sarkozy divideix sense complexos. La immigració, diu, va prendre el camí equivocat el 1976 quan el president Valéry Giscard d’Estaing va permetre a les famílies reagrupar-se amb els immigrants econòmics que vivien a França. Des de llavors, sosté, s’ha perdut el control. Propugna aturar la immigració econòmica cinc anys amb l’argument que la integració dels immigrants és un concepte antiquat que ha fracassat. Retrata França com un país “obligat” pels “ideòlegs de la multiculturalitat i els sociòlegs de la desigualtat” a renunciar a la missió d’assimilar els nouvinguts. “Assimilar no vol dir només adquirir la ciutadania francesa, sinó també els valors, la cultura i l’estil de vida de França”, ha escrit. “No som anglosaxons que permeten que les comunitats visquin l’una al costat de l’altra ignorant-se mútuament”.

De la mateixa manera que Donald Trump vol que els Estats Units recuperin la grandesa, Sarkozy vol que França torni a sentir-se orgullosa d’ella mateixa. “[Els llibres de text] haurien de fer que el nostre país fos estimat, no pas fer-lo sentir culpable”, assegura. Defensa “un islam francès, no l’islam a França”. I, ah, sí, esclar que vol prohibir el burquini.

La qüestió de fons és si, fins i tot en un moment tan tens, els francesos estan preparats per a una altra dosi de Sarko. És cert que el patriotisme va en ascens, però no el de caràcter divisiu. No hi ha dubte que cal debatre sobre la immigració i l’islam, i molt probablement aquests temes dominaran la campanya els pròxims mesos, però el país necessita bombers, no pas piròmans. La política incendiària és el terreny de Marine Le Pen i, òbviament, el pla de Sarkozy consisteix a captar tants vots del Front Nacional com pugui. Tanmateix, ja ha jugat aquesta carta anteriorment i la jugada no li ha sortit bé. En efecte, tot i que l’estat d’ànim de França ha canviat des de l’inici de l’actual onada d’atemptats, el 15 de gener, no ha pres pas el camí de la confrontació. És ben possible que Sarkozy no hagi sabut llegir el canvi.