Qui té por de la sardana?
El juliol passat la Fira Mediterrània de Manresa presentava el programa de la 25a edició, que tindrà lloc a l’octubre. La Fira —que, recordem-ho, reivindica la música d’arrel popular i tradicional— no ha programat cap proposta artística relacionada amb la cobla. Així ho va fer notar en un tuit el músic Xavi Piñol, que com a resposta va obtenir que en un dels espectacles ja hi havia participació d’instruments de cobla, juntament amb altres instruments tradicionals com la gralla, la dolçaina i l’acordió diatònic. Aquesta formació de gran format, doncs, s’allunya molt de la cobla com a tal, que, efectivament, queda sense representació: instruments de cobla no vol dir cobla. I tampoc no vol dir sardanes. Però per què no hi apareixen?
La sardana és encara entesa com a sinònim d’antigor, d’avorriment. És la dansa dels quatre catalans amb barretina, la tradició oposada a la modernitat. Per això als grans mitjans no se’n parla: es parla (constantment) de flamenc i dels grans festivals de música, es parla dels castells per fer sortir la cultura popular autòctona, i no es diu pràcticament res del món de la cobla i de la sardana, ni del gran nombre de concerts, aplecs, concursos i ballades que es fan arreu del país. Amb comptades excepcions, com el reportatge sobre compositores de sardanes que va emetre fa poc el Telenotícies, quan apareix la cobla sol ser perquè hi ha alguna proposta trencadora, com el recent espectacle de la Bisbal Jove al festival Amb So de Cobla: ei, però que quedi clar que aquests no fan sardanes, que aquí sí que us ho passareu bé.
És cert que a Catalunya Música no han descuidat mai l’actualitat sardanística i hi dediquen alguns programes, com també ho fa el programa Coblejant de Ràdio Calella, que s’emet en diverses emissores locals, però en general els mitjans d’abast més ampli n’han quedat orfes. Ja ho deia Jordi Lara no fa gaire: tendim a acomplexar-nos del nostre patrimoni, en lloc d’entendre que és únic al món i valorar-lo com ho farien altres cultures.
La sardana fa por, però qui té por de la sardana és qui no la coneix. Qui ha après a ballar curts i llargs a l’institut com qui aprèn una dansa ancestral, en lloc de descobrir els punts lliures i improvisar passos nous que s’adaptin a la música. Qui encara es pensa que els qui la ballen són quatre vells i no colles de joves sardanistes. Qui s’ha quedat ancorat en Pep Ventura com si no hi hagués un Enric Ortí, un Marc Timón, una Anna Abad. Com si la sardana, tant la música com la dansa, no es renovessin constantment. Això és el folklore —la capacitat d’adaptació d’una manera espontània als nous contextos—, i això és el que fa la sardana i que avui dia ningú no s’atreveix a ensenyar.