A sarau

Ja no se'n diu sarau de disfresses: ara se'n diu "ball de màscares". Tot és u, diran vostès. No ho creguin. Abans s'anava a sarau de disfresses, i tant per anar a Llotja com a la Patacada, tothom se disfressava, ballava i esbroncava. Ara se sopa.

Tot l'any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per dir-ne quatre de fresques a sogre, cunyat, veí, regidor, etc. Arriba el temps de poder-ho fer amb comoditat, i ningú té res més que dir-se. [...]

Quina cosa! Els que van a balls públics, quasi bé sempre hi troben més o menos concurrència de la que voldrien; i quasi bé tots, la segona volta diuen: "L'altra vegada estava millor". Eh, que estrany? Doncs, tornant als balls d'ara, els que volen fer-hi el graciós, fan fàstic, i els que són naturalment graciosos, per miracle troben un ditxo que faci riure. [...]

Sentades en els sillons hi ha dues dones disfressades. Són primetes. Parlen baix. Un jove amb barret a l'orella i gran tufa de cabells que de tant en tant aixeca, se les mira d'un tros lluny.

-Si serà ella? Si no ho serà?

Passa una hora, passa una hora i mitja....L'home, tot passejant, passa ben arrimat per la parella, s'hi frega perquè s'adonin d'ell, i tan fort ho fa, que la més prima aixeca el cap.

-Jo ho sabré.

Elles s'estan a sota d'un palco. Sí? Ell que lloga el palco i se n'hi entra sense fer remor, i escolta per darrera, a veure si la coneix per la veu. Mentres sona la música, no por sentir-la; mes, així que para, posa l'orella i sent una veu esquerdada que diu:

-Jo hi poso escalunyes i moixarnons, i cregui'm que és cosa d'aferrussar-s'hi.

-Malviatge la vella!- diu l'home.

Ell es pensava que era una pèrfida voluble, i es troba amb una dona inhibida, pel tribunal dels anys, de tota infidelitat. [...]

La meitat dels que ixen del ball ho fan dient:

-Vet aquí un grapat de pessetes fora de la butxaca, i a l'últim per res. Ja voldria ser al llit.

Toquen l'ase, s'embossen...

I l'endemà hi tornen.

Robert Robert 1865