De Sarah Silverman a Antonio Recio
L’acudit va així. “Em van cridar per fer de jurat en un judici i no sabia com desempallegar-me’n. Un amic em va dir: escriu una carta amb alguna cosa racista bèstia, tipus «Odio els xinorris», i així t’hauran d’excloure. Però jo no sóc cap racista, així que els vaig escriure «Adoro els xinorris»”. Al marge de si és més o menys reeixit, només cal tenir dit i mig de front per entendre que aquest acudit no és racista, sinó just el contrari: denuncia el racisme que sovint tenim sense adonar-nos-en. És a dir, que sota l’aparença d’un acudit racista, en realitat ens interpel·la: i si nosaltres fóssim racistes sense adonar-nos-en? Però Sarah Silverman va patir uns quants problemes per explicar-lo en directe a la cadena NBC.
La història d’aquest moment televisiu és la història d’un despropòsit. Silverman havia escrit l’acudit fent servir la paraula nigger (negre, despectivament), però els executius del canal, revisant el guió, van dir que de cap de les maneres. En canvi, curiosament, van acabar acceptant que es digués el mateix acudit, però fent servir la paraula denigratòria per als asiàtics. Un grup de pressió es va sentir ofès i va aconseguir que Silverman acabés vetada a la NBC i que el canal suprimís l’acudit de totes les reemissions d’aquell programa. La comediant explica aquesta topada a la seva molt recomanable autobiografia Bedwetter.
Pensava en aquest cas arran de la defensa que ha hagut de fer Alberto Caballero, creador de La que se avecina, perquè en l’últim episodi de la sèrie un dels personatges anava a Rússia a buscar una vacuna per “curar el transsexualisme” de la seva filla. Les crítiques són absurdes. El personatge en qüestió és Antonio Recio, interpretat magistralment per Jordi Sánchez, i que a la sèrie encarna el principal antagonista, que no és estimat per ningú d’aquella impossible comunitat de veïns. Ranci, putero, racista, masclista, miserable, envejós, infantil... el personatge és paròdia pura. L’antiexemple que sempre surt escaldat per les seves ridícules maquinacions. Algú que quan contracta un immigrant li diu: “Cobraràs 300 euros per una mitja jornada, és a dir, dotze hores diàries”. (Ningú va creure aleshores, per cert, que la sèrie promogués l’explotació dels obrers o dels nouvinguts.)
Vivim en un món racista, masclista i homòfob -per esmentar tres grups especialment maltractats-, així que convé estar alerta i denunciar quan els mitjans alimenten aquests flagells. Els grups de pressió són unes eines útils per fiscalitzar els mitjans i la seva responsabilitat com a grans amplificadors de missatges. Però, en el cas de Silverman, era prou obvi que el grup de pressió que va batallar contra ella estava aprofitant el cas com a trampolí mediàtic: com que aquest tipus d’entitats viuen d’aportacions voluntàries, resulta temptador fer soroll per justificar la seva existència, encara que sigui errant l’objectiu. Perquè l’humor és precisament una arma que despulla i mostra aquests comportaments. I ho fa per vacunar-nos-en.
