Volant, en record de Kate Millett

Figura menuda, cabells blancs, mirada inquisitiva… Aquesta va ser la primera imatge que vaig tenir de Kate Millett, desapareguda aquest dimecres, quan ens va visitar a Barcelona el 2010. Una sensació d’enorme fragilitat que quedava immediatament compensada pel verb fàcil, el pensament àgil i, sobretot, l’extraordinària ironia. Kate Millett no mirava als ulls però sabia veure més enllà de l’evidència. Aquesta lucidesa és la que li va permetre a la seva joventut escriure una tesi doctoral brillant i polèmica, convertida després, el 1970, en el llibre que va canviar el feminisme per sempre: Política sexual.

Tothom ha sentit en algun moment de la seva experiència que aquella vella proclama dels moviments de dones “Allò que és personal és polític” al·ludeix a una veritat profunda de la nostra vida. El que no tothom sap és que és una veritat expressada en paraules per primer cop a la història per Kate Millett. Quan una dona jove és assetjada sexualment, quan una dona de mitjana edat es troba a l’atur sense possibilitat de trobar una feina, quan una política o una economista, o una científica, se sent invisible, quan resulta impossible conciliar la vida personal amb els horaris bojos del món laboral… totes aquestes circumstàncies són ben personals, i ens poden portar a la pobresa i a la depressió. Però amb una anàlisi més profunda ens adonem que, en realitat, no depenen de les circumstàncies de cadascuna, o no només. Responen a la construcció social segons la qual el cos de les dones joves és accessible als homes, a partir de 45 anys estan fora del mercat de treball, la presència pública i mediàtica femenina és molt minoritària i els horaris actuals tenen a veure amb un objectiu econòmic que no posa en el centre les necessitats de les persones. És a dir, el que pensem que són problemes personals, sovint són polítics, especialment en el cas de les dones.

Kate Millett no només va pensar sobre la política diferencial dels sexes sinó que va portar a la pràctica el seu desig íntim de llibertat. Alhora que denunciava que l’amor era l’opi de les dones, va intentar trencar amb totes les barreres morals i religioses. “Les dones estimàvem mentre els homes governaven”, va dir. L’amor només és possible si es produeix entre éssers lliures, afirmava. I així ella es va disposar a estimar sense límits, provocant escàndols quan proclamava els seus amors múltiples (“Qui serà capaç de comprendre que l’estimo i que al mateix temps n’estimo d’altres?”), la seva bisexualitat i, finalment, el seu lesbianisme.

A la seva autobiografia, titulada Flying [Volant], va confessar: “La línia política, inflexible com un decret feixista, assenyala que la bisexualitat és un escapisme. Sí, sí, soc lesbiana -vaig dir-. Era l’única força que em quedava”. No és casualitat que la primera part de la seva autobiografia porti per títol “Vertigen”. Per a una noia nascuda a Minnesota, déu n’hi do.

Però quan la vaig conèixer a Barcelona ja no estava preocupada per l’amor lliure ni per la lluita de sexes, tot i que mai va abandonar el feminisme. Tenia 76 anys i greus problemes personals per abordar. Encara estava molt present la ferida que havia suposat perdre casa seva a Nova York -que havia estat enderrocada per la reconversió del terreny- i, el que encara era pitjor, estava sense feina, sense reconeixement i al límit de la pobresa. El seu lament havia arribat feia anys, en forma d’escrit desesperat, però ningú li havia fet cas. Explicava que tots els seus llibres estaven fora d’impressió, que cap editorial li acceptava els nous, que no trobava cap feina i que cap universitat la contractava malgrat el seu doctorat amb honors i vuit llibres publicats. “No puc aconseguir una feina. No puc guanyar diners. No puc ensenyar, només puc ser pagesa. I quan físicament ja no pugui, què faré després? […] Fa por aquest futur”.

I, precisament perquè allò que és personal és polític, vull acabar aquest article posant de manifest aquesta terrible situació que va viure als seus darrers anys, aquest oblit injust, en absolut aliè a la seva rebel·lia, a la denúncia de l’heteropatriarcat, a la llibertat que va escollir viure. ¿Les dones som incapaces d’honorar la nostra història? Aquest era el títol del seu lament i aquest és també el meu darrer pensament avui. El reconeixement de les dones grans, de la seva saviesa, l’agraïment al món que han construït per nosaltres, ha de ser la peça clau del nostre feminisme, o res no serà veritat.

Kate Millett ara ja vola lliure, sense dolor.