Simone de Beauvoir: dret a recordar
Deia la Maria Aurèlia Capmany que tots tenim dret a recordar, que no és possible una altra manera de viure. I, per fer-li honor, avui vull recordar Simone de Beauvoir, en els dies en què commemorem el 30è aniversari de la seva mort. I ho faig mirant dues fotos seves que ja fa anys que m’acompanyen a la vida: en una està escrivint en un cafè de París d’esquena a una finestra, amb la mirada concentrada en un punt indefinit, pensant intensament en les paraules que posarà en el paper que té sobre la taula. El seu rostre transmet serenitat i intel·ligència. En la segona està impartint una conferència, asseguda a la taula enmig de dues dones, i sé que es tracta d’una sessió reivindicativa perquè a darrere hi ha un cartell que diu “Comité Internationale Du Droit Des Femmes”. Les dues fotos són en blanc i negre i reflecteixen genuïnament les dues ànimes de la protagonista: el pensament i l’activisme polític.
“Em vaig proposar el difícil repte de fer sentir les veus -i els silencis- de la mentida”, diu Simone de Beauvoir al pròleg d’un dels seus llibres. Aquest va ser un dels motors per a la seva professió com a escriptora i filòsofa: desmuntar les convencions i la hipocresia, una missió que l’acompanyaria sempre. A Memòries d’una jove formal, la seva autobiografia, ja expressava amb l’adjectiu formal tot el que s’esperava d’ella i el que va lluitar per trencar: la formalitat encotillada, limitadora, que converteix les persones, especialment les dones, en víctimes inconscients, vivint en situacions sense sortida que ella descriu amb ironia amarga.
El desig de llibertat i la seva vinculació ideològica i afectiva a Sartre i Camus, entre altres factors, la van conduir al compromís polític, que no era una postura superficial sinó ben arrelada dins seu. “O una cau en la indiferència o la Terra torna a poblar-se: no m’he enfonsat. Ja que el meu cor continua batent, ha de batre per alguna cosa o per algú. Ja que no estic sorda, sentiré que em tornen a cridar. Qui ho sap? Potser un dia tornaré a ser feliç. Qui ho sap?” Aquesta declaració, amb què acaba la protagonista del seu excel·lent llibre Los mandarines, mostra alhora la temptació de la indiferència (¿per què m’he d’esforçar tant?) i la crida constant a l’actuació política, que no permet la depressió ni el descans, ja que va unida a la pròpia existència, i a la possibilitat de felicitat. En el fons, una declaració de la condició humana, movent-se entre emocions i desitjos i el pessimisme existencialista.
En aquest procés arriba un moment en què no pot ignorar la situació de les dones. El seu llibre El segon sexe és una de les obres fundacionals del feminisme, en què descriu de manera excepcional la construcció del “ser dona” en la nostra societat: “Les dones d’avui estan en camí de destronar el mite de la feminitat, comencen a afirmar concretament la seva independència però només amb un gran esforç aconsegueixen viure integralment la seva condició d’ésser humà. Aquí no es tracta d’enunciar veritats eternes sinó de descriure el fons comú sobre el qual es construeix tota existència femenina singular”. Ella afirma que les dones no neixen, es fan. Desterra així l’essència immutable de l’“etern femení”, i declara que no estem en condicions de dir que són éssers humans de ple dret, una afirmació que encara avui, lamentablement, és plenament vigent.
Perquè per ser éssers humans de ple dret cal ser lliures. Simone de Beauvoir va tenir sempre al seu horitzó filosòfic i personal la llibertat. De fet, un dels aspectes pel qual va ser més criticada, la seva vivència afectiva i sexual, és en realitat una mostra de coherència amb el seu pensament. Si algú va explorar, en la teoria i en la pràctica, models de relació afectiva alternatius als tradicionals, va ser ella. ¿Com podia criticar el matrimoni, la hipocresia política i la posició de les dones al món sense intentar la llibertat en el món afectiu? “Una parella ben unida ja és preciós, però, quant més ric és encara tres persones que s’estimen les unes a les altres amb totes les seves forces”, diu un dels seus personatges a La invitada. En la relació de per vida que va mantenir amb Sartre va defensar la reciprocitat, la igualtat absoluta i la confiança bàsica, sense excloure altres relacions afectives i que trencaven totalment amb els usos establerts per la societat.
Les dones com Simone de Beauvoir il·luminen el camí de la igualtat i la llibertat, encara avui, i farem bé de recordar-les sovint si no volem, com diria Maria Aurèlia Capmany, morir definitivament.