Narcís o la síndrome de la ‘selfie’
No sóc de les persones que consideren que qualsevol temps passat va ser millor. Més aviat al contrari; crec que, malgrat els vaivens de la història, podria deduir-se un cert progrés (almenys a Occident i amb tots els matisos necessaris) si analitzem aspectes com l’adveniment de la democràcia, l’assumpció dels drets humans com a valor universal, l’avenç en la igualtat de gènere i en la inclusió social... Això no és un obstacle perquè mantinguem una consciència crítica de la nostra evolució i estiguem alerta davant possibles retrocessos o alentiments en el camí cap a una societat millor.
El gran canvi que s’ha produït al nostre segle és, sens dubte, l’accés massiu de la població a les tecnologies de la comunicació. En poc més de dues dècades internet ha canviat les nostres vides de manera radical i sense cap mena de resistència. Les conseqüències són fonamentalment positives i no és aquest el lloc per descriure-les. Però també comencen a detectar-se alguns problemes, com l’anomenada ciberaddicció, que consisteix en una excessiva tendència a connectar-se a internet a través dels diversos dispositius que tinguem a l’abast, siguin ordinadors, tauletes o telèfons mòbils. Perdre la noció del temps a la xarxa o sentir ansietat quan no s’està navegant pot emmascarar alguna patologia relacionada amb la soledat, el dèficit d’autoestima o la depressió.
Hi ha un altre fenomen menys evident, i es tracta dels efectes nocius que pot comportar l’excessiva exposició pública. Les dades de les empreses tecnològiques mostren que hi ha més de 240.000 milions de fotos etiquetades com a “personals” a Facebook i 46 milions de selfies a Instagram. Les persones expertes diuen que Facebook és un mirall, mentre que Twitter es converteix en un megàfon social, de manera que les persones es fan addictes a esperar un “m’agrada”, o un retuit, i la seva pròpia valoració augmenta com més n’aconsegueixen. A aquesta necessitat d’autofotografiar-se, publicar-ho i compartir-ho se l’ha anomenat la síndrome de la selfie.
Des de les ciències socials s’ha començat a estudiar el possible efecte d’aquesta sobreexposició de la pròpia imatge sobre la nostra societat. Un estudi de les universitats de Birmingham, Edimburg i Heriot-Watt, del Regne Unit, va revelar que les persones que publiquen selfies amb molta freqüència tenen relacions més superficials, menys capacitat per a la intimitat i dificultats per establir vincles afectius profunds i estables.
D’altra banda, la Universitat de Michigan ha explorat l’obsessió cultural amb un mateix i l’egolatria o el narcisisme implícits en aquestes conductes a les xarxes socials. Es va trobar que les persones joves que publicaven més freqüentment a Twitter puntuaven més alt en determinats tipus de narcisisme i també que els adults més narcisistes publicaven actualitzacions d’estat amb més freqüència que la resta al seu perfil de Facebook.
El quid de la qüestió és saber si els mitjans digitals són, senzillament, un reflex de la nostra cultura, i simplement mostren el nivell d’exhibicionisme o sentiment de superioritat ja existent, o bé si estan servint per amplificar i promoure aquest aspecte narcisista de la nostra cultura. Si fos així, caldria analitzar-ho a fons, perquè sabem que el narcisisme oculta en el fons una gran inseguretat, fredor afectiva i dificultat d’empatia i solidaritat.
El mite d’Ovidi sobre Narcís, escrit l’any 43 abans de Crist, ens mostrava un jove bell, enamorat d’ell mateix, una circumstància que Freud va aprofitar per descriure aquelles persones que senten fascinació per la pròpia imatge i que tenen, per tant, dificultats per estimar i reconèixer els altres. El jove Narcís, subjugat per la bella imatge d’ell mateix que li tornava el riu en què s’emmirallava, va rebutjar totes les possibles relacions amoroses i, fins i tot, es va oblidar d’atendre les seves pròpies necessitats bàsiques, de manera que el seu cos es va anar consumint i deixant de ser humà per acabar convertit en una flor: el narcís.
Els mites no són simples històries sinó que ens mostren els profunds anhels, pors i esperances dels éssers humans. Si és cert que les xarxes poden contribuir al creixement del narcisisme en la nostra societat, potser que pensem fórmules per neutralitzar-lo i revertir-lo. El creixement de la desigualtat, la crisi dels refugiats o l’augment de la pobresa són fets que no ens permeten vel·leïtats autocomplaents sinó tot el contrari, ens han de fer augmentar l’empatia social, el reconeixement dels altres i la solidaritat.
