Els Sants Innocents

«Señorito Iván, otro respeto, que se diría que hoy a los jóvenes les molesta aceptar una jerarquía, pero es lo que yo digo, Ministro, que a lo mejor estoy equivocado, pero el que más y el que menos todos tenemos que acatar una jerarquía, unos debajo y otros arriba, es ley de vida, ¿no?»
Miguel Delibes 

Al tombant del segle XX i de forma sinòptica, un acudit sobre –i sota– l’aznaritat resumia perfectament la natura de la qüestió –l’estat de l’Estat—. Resulta que Franco ressuscitava del Valle de los Caídos on reposava plàcidament –sense que ningú l’hagués destorbat en 22 anys de democràcia– i es trobava de cop amb el sentinella que el protegia i que cobrava sou públic com a funcionari a càrrec del Patrimoni Nacional de l’Estat –això ja no seria acudit, sinó estricta realitat—. El dictador li demanava ràpidament: "¿Cómo tenemos España?". "En su sitio, generalísimo, en su sitio; España va bien, dicen los que mandan", li responia el subordinat. "¿Quién manda?", requeria el dictador. "En Zarzuela, Don Juan Carlos, como dejó indicado; y en Moncloa, Aznar", li aclaria. "¡Hombre, don Manuel, mi hagiógrafo!", s’emocionava el tirà. "No, no, su excelencia, se trata de su nieto, José María, inspector de Hacienda". La conversa prosseguia amb una llista infinita i inacabable de noms. La versió llarga de l’acudit podia durar una eternitat i una sobretaula de Nadal sencera. 

–¿Quién está al cargo de Interior? –preguntava Franco.

–Mayor Oreja –li detallava el vigilant.

–¡Hombre, don Marcelino, del Movimiento! –exclamava el ressuscitat.

–Sí, sí, pero se trata de su sobrino.

—¿Quién imparte justicia? –li requeria.

—Mariscal de Gante.

—¡Hombre, don Jaime, del TOP! –rememorava el cretí.

—No, no, Margarita, su hija.

—¿Y quién detenta Fomento?

—Arias-Salgado.

—¡Hombre, Don Gabriel, mi ministro de Información y Turismo!

—No, no, su hijo.

—¿Y en Cataluña quién regenta el orden contra la subversión? –demanava.

—García-Valdecasas —responia el sentinella.

—¡Pues claro, quién si no, Don Paco! –s’enorgullia el dictador.

—No, caudillo, su hija: Doña Julia –tornava a aclarir-li.

—¿Y quién ejerce como portavoz gubernativo?

—Pío Cabanillas.

—¿Aún aguanta Don Pío? –es preguntava el carnisser.

—No, no, su retoño —esmenava de nou.

—Y en Galicia, ¿quién dispone?

—Fraga Iribarne.

—El hijo, querrá decir —sostenia, per una vegada, provant d’avançar-se als temps.

—No, no. ¡En Galicia, el mismísimo Fraga todavía!

I així acabava l’acudit. Tot lligava, i tot estava lligat i relligat, en la genealogia del poder, també amb ramificacions catalanes —l’imprescindible Els catalans de Franco, de l’Ignasi Riera, costa avui molt de trobar—. No faré el recompte, en la innocent diada dels Innocents, dels ministres condemnats per corrupció –Rato, Matas, Zaplana, etcètera–, però l’ègloga, tan dramàtica com càustica, de la pastoral espanyola tenia la força de la síntesi i la precisió de la història. Nissagues d’Estat, nissagues de poder, nissagues de continuïtat. I llufa democràtica. Rebotiga del Poder, revisitar avui un acudit de fa vint-i-cinc anys és útil per entendre l’enèsim incendi a la sala de màquines de l’Estat. Diguin-li Suprem, diguin-li Tribunal Constitucional, diguin-li CGPJ, diguin-li por la puerta de atrás o per la principal, que ahir el sector conservador va guanyar finalment el torcebraç. Al capdavall, l’única realitat és que el sector conservador no ha respectat el turnismo –avui Cánovas, demà Sagasta– de l’alternança bipartidista judicial, en funció de les majories parlamentàries. Ara bé, PSOE o PP, l’invent és tant d’uns com dels altres, tot i que es fonamenta avui en l’exclusió, en la patrimonialització dretana quan no guanyen eleccions i en la llunyana colonització aznarista de les altes esferes. Pablo Casado ja va donar meritòries lliçons públiques, de màster, sobre per què calia excloure perfils afins a Podem del CGPJ. L’Estat com a finca de terratinents. Coto privado de caza.

El vell acudit –santa innocència– també venia a palesar que la pervivència del franquisme, amb el pas inexorable del temps, no era pas una qüestió improbablement biològica, sinó sobretot hereditàriament ideològica i especialment política, densament concentrada en l’alta tecnoestructura d’estat. Només cal observar avui què voten determinats sectors o com s’expressen políticament. Alguna cosa deu significar que Jusapol, dispositiu policial ultradretà paral·lel a l’ascens de Vox, guanyi les eleccions dins els cossos policials espanyols, amb 26.000 vots (63%) en l’escala bàsica de la policia espanyola i amb 15.079 vots (46%) en la Guàrdia Civil. L’A por ellos, oé, oé arrasant electoralment. O que 700 militars alcin la veu per protestar contra l’exhumació de Franco sense cap conseqüència coneguda. O que les associacions conservadores arrasin sempre als comicis judicials. O que el vot a la ultradreta espanyolista es dispari allà on hi ha acantonades casernes militars: en les darreres generals a Catalunya –amb una mitjana del 3,6% de suport al nostre país– el màxim suport a Vox fou a Talarn, amb un 12%, i a Sant Climent Sescebes, amb un 15%. Al primer s’hi ubica l’Acadèmia General de Suboficials de l’Exèrcit de Terra; al segon, el quarter militar General Álvarez de Castro. Per seccions electorals, el màxim vot a Vox als barris de Barcelona es va donar a les meses que recollien el vot de la caserna del Bruc, superant el 14%.

No és tampoc casual que un Conde-Pumpido –pare– fos el fiscal del primer judici al TEDH, el 1988, contra el Regne d’Espanya. Ni que Francisco Pérez de los Cobos –aquell president del TC que disposava de carnet del PP i a qui les cròniques murcianes de l’època situen al pati de l’institut esgarrapant constitucions el 1978– sigui germà de qui és. O que Marchena sigui fill d’un capità legionari que va tocar el dos d’Al-Aaiun amb la marxa verda marroquina. Mil preguntes per a cada història, requeria Brecht. Riure per no només plorar, l’acudit podria fer reviure també la història berlanguiana de La escopeta nacional, però com que la realitat sempre supera la ficció i la tragèdia, ahir un altre personatge del pessebre celtibèric de Delibes, el president càntabre Miguel Ángel Revilla, va haver de fer la gracieta de torn. Responia a la hipòtesi d’un nou referèndum formulada pel president de la Generalitat: "Hay un hotel que se llama Soto del Real, donde tienen que ir todos". Pedro Sánchez havia parlat abans: "Podrán reclamar lo que quieran, pero desde luego no se va a producir". En matèria catalana, Cánovas i Sagasta. La innocentada, ja ho veuen, continua. Ve de lluny i va per llarg. I suposo que no hi ha millor culpabilitat que assumir que cal escurçar una durada que, s'acabi quan s'acabi i ves a saber com, sempre haurà durat massa.