Santiago Rusiñol, de cos present (1931)

De la crònica de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) enviada des d’Aranjuez i publicada tal dia com avui a La Veu de Catalunya (16-VI- 1931) arran de la mort de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931), esdevinguda el 13 de juny de fa 90 anys. Rusiñol era admirat per conrear amb èxit la pintura, la narració, el col·leccionisme, el periodisme i el teatre.

Santiago Rusiñol ha mort en una modestíssima habitació de la Gran Fonda del Comercio, d’Aranjuez, situada a l’Avenida de la República. Aquests últims dies el gran artista català havia donat proves d’extraordinària fatiga. Caminava unes passes i s’ofegava. Fent esforços considerables i exaltat per l’abundància floral i primaveral d’Aranjuez, Rusiñol encara, però, ha pintat alguna cosa. Ha pogut deixar enllestides dues teles i en deixa una altra d’esbossada. Deia que el tremolor que tenia a la mà li anava admirablement per a pintar el moviment ingràvid de les fulles i calia aprofitar-ho. Divendres, però, ja no pogué llevar-se i començà de fet l’agonia -deu hores de respiració dificilíssima, deu hores de cercar aire amb la boca assedegada. Una forta injecció de morfina administrada al malalt a mitja tarda del divendres li donà un ensopiment que s’anà fent més profund a nit entrada. A les dues de la matinada del divendres, donya Lluïsa, l’admirable senyora Rusiñol, constatà esglaiada que el “Santiago” no tenia pols i que el cos es refredava... La notícia ha circulat ràpidament per Madrid, i a Aranjuez la impressió a tot el poble ha estat molt viva. Quan he arribat al poble [...] hi havia aquell silenci expectant de les desgràcies. [...] Donya Lluïsa estava molt abatuda. Havia rebut innombrables telegrames. [...] Asseguda en un silló de vímets, en l’ambient del quarto d’una fonda castellana, donya Lluïsa, malgrat el seu abatiment i tot anant-se eixugant les llàgrimes, anava complint els tristíssims deures socials que comporten aquests casos lamentables. A Aranjuez hi ha uns estudiants catalans que fan un curs a l’Escola de jardineria. Aquests xicots no han deixat ni un moment la senyora Rusiñol, han vetllat el cadàver i s’han portat d’una manera admirable. Ara s’espera l’arribada de la filla i el gendre de Rusiñol per tal de portar el cadàver a Catalunya. [...] Rusiñol, estès damunt un llit petit de fonda, ha estat tot el dia cobert per un llençol blanc. Les faccions grogues, mig esborrades sota el color sal i pebre de la barba i dels cabells del cap, tenien una cosa de fatiga i de deslliurament inefable. [...] Rusiñol és una de les glòries més autèntiques de Catalunya. Fou un gran bohemi, un gran treballador i un home d’una distinció i una gràcia incomparables. El seu nom està íntimament lligat amb les manifestacions més vives de la nostra vida social en el curs d’aquests últims quaranta anys. En aquest país de passions africanes, de passions que arriben a enterbolir fins les coses més autèntiques de la vida intel·lectual, Rusiñol visqué en un pla superior, féu la seva vida sempre una mica llunyà, elegant, dissimulant amb el seu esperit irònic i bonari un fons d’amargor i de melancolia vital.