Venelunya

El maltractador masclista, el neuròtic tòxic, el cobdiciós cruel, riuen o s'indignen quan veuen aquests defectes reunits en un personatge cinematogràfic, però ni s'hi reconeixen ni se senten acusats. Hi ha alguna cosa de projecció freudiana en aquest mecanisme, però també de justícia objectiva: el neuròtic jutja el món des dels seus valors, no des del seu caràcter o la seva ideologia. Traslladat a l'àmbit polític, podem dir que tendim a jutjar les posicions dels nostres rivals des de l'objectivitat justiciera i les nostres, en canvi, des de la ideologia i l'interès. De vegades en diem hipocresia, però és una cosa molt més perillosa: una sincera i destructiva voluntat d'acabar amb el mal al món, localitzat sempre fora del nostre cos i de les nostres fronteres.

Els nostres propis errors i crims ens escandalitzen quan els contemplem, irreconeixibles, en un personatge de ficció. Així passa que l'esquerra madurista denuncia a Espanya lleis, pràctiques policials i manipulacions electorals que defensa exaltada a Veneçuela i passa, al contrari, que la dreta colpista deixa passar o aplaudeix a Espanya –o a Egipte o a l'Aràbia Saudita– els mateixos abusos o pitjors que condemna amb enfurismada –i bel·ligerant– indignació a Veneçuela. Les dues Veneçueles, la de la dreta i la de l'esquerra, són personatges de ficció. Les dues Veneçueles, alhora, estan carregades de raó davant del seu antagonista. El mateix pot dir-se del nacionalisme identitari català denunciat des d'Espanya i del nacionalisme identitari espanyol denunciat des de Catalunya. En una guerra a mort entre personatges de ficció carregats recíprocament de raó és sempre bona la intervenció d'un mediador o un relator que exerceixi, a la manera d'un psicoanalista, d'interposat principi de realitat democràtica. Ara bé, cap neuròtic acudeix a un analista si creu que és capaç de vèncer-se a si mateix; i cap facció política recorre a un mediador o relator si creu que pot vèncer l'enemic pels seus propis mitjans. El principi de realitat –el veurem– no l'introdueix la democràcia sinó –precisament– els mitjans.

Si un extraterrestre raonable, interessat per la política del nostre planeta, comparés les situacions d'Espanya i Veneçuela les classificaria a totes dues al mateix mòdul conflictiu. El relat elemental és aquest: una institució legítima de l'Estat, recolzada en una victòria electoral, s'autoproclama emancipada del govern –i efectivament governant– i un govern legítim, recolzat en una victòria electoral, respon amb repressió, empresonaments, judicis per "rebel·lió" i lleis 'ad hoc' dubtosament constitucionals. Probablement a Puigdemont i als processistes catalans els costarà bastant acceptar que ells són el Guaidó d'Espanya; i més encara costarà acceptar als nacionalistes espanyols, furibunds detractors del president veneçolà, que ells són el Maduro d'Espanya. Rajoy era Maduro, Casado és Maduro, la manifestació de diumenge a Madrid és una manifestació de maduristes; i Pedro Sánchez és Maduro quan cedeix per por o electoralisme a les pressions dels nostres maduristes espanyols.

Si aquest extraterrestre raonable mesurés les diferències entre els dos països mitjançant el 'principi democràtic de realitat', diria que el govern espanyol és una mica més democràtic que el veneçolà (que és més semblant al d'Erdogan que al de López Obrador però en cap cas una "dictadura") i que l'autoproclamació del processisme és bastant més innòcua que la de Guaidó (que encoratja el cop d'estat militar i la invasió del seu propi país). Però si aquest extraterrestre pogués comparar les dues situacions utilitzant l'autèntica vara de mesurar els assumptes humans, que és la dels mitjans, o la de la força i la de la propaganda, llavors comprendria el perquè d'aquesta estranya confusió que porta els maduristes espanyols a defensar Guaidó a Veneçuela i porta el Guaidó català, igual que Maduro, a l'aïllament internacional i al numantisme populista.

No ens enganyem: la diferència és que Espanya és a Europa i Veneçuela, cada vegada més aïllada, a l'Amèrica Llatina; que Espanya és aliada submisa dels EUA i no un destorb en el seu camí; que Catalunya no té petroli i Veneçuela sí. Si l'octubre del 2017 Trump hagués donat suport a l'autoproclamació de Puigdemont, si hagués exigit a la UE el reconeixement de la República Catalana, si hagués imposat sancions econòmiques a Espanya, amenaçant d'enviar els 'marines' i explorant un cop d'estat militar, avui tindríem un merder encara més gran i encara menys democràcia, però tothom tindria clar el que ara no veiem: les similituds entre Rajoy i Maduro. Rajoy s'hauria convertit per al món sencer en un dictador, un repressor i un corrupte, un personatge de ficció, com el mateix Maduro, bastant inspirat en la realitat. També hauríem vist, molt em temo, les similituds entre el processisme i Guaidó, avui només esquemàtiques: perquè almenys una part de l'independentisme català hauria acceptat de bon grat una Catalunya 'alliberada', contra el 50% de la seva població, per la força i la propaganda imperialistes.

És per això que, en una guerra a mort entre personatges de ficció que reforcen recíprocament les seves ficcions, són vitalment necessaris els relators, els mediadors, els negociadors –o com vulguem anomenar-los–, ja que només ells poden introduir el 'principi de realitat democràtic' que obligui un bàndol i l'altre a reconèixer les seves pròpies ficcions i, reconeixent també la realitat del rival, a arribar a un acord pacificador. Per desgràcia, allà on la democràcia no li importa a ningú, el que creu posseir els mitjans per aixafar l'"enemic" considera "traïció" qualsevol acord. I aquí sí –ara per fi, tatxín tatxan, com esperàvem– cal dir que la dreta nacionalista espanyola i la dreta colpista veneçolana –Casado i Guaidó– s'assemblen com dues gotes d'aigua: tots dos tenen els mitjans, i no dubtaran a utilitzar-los, per destruir els marcs de convivència democràtica i fer retrocedir quaranta anys Espanya i l'Amèrica Llatina.