Per què Espanya no és una nació?
La nació espanyola, com la catalana, es construeix al segle XIX. La impressió que un té, però, és que l'espanyola es construeix pitjor, de manera més vacil·lant o menys consensual, amb més batzegades i molta menys identitat. Són molt pocs els catalans que tenen dubtes sobre la seva pertinença a una nació catalana; molts d'ells poden voler ser, a més, espanyols i oposar-se a la idea d'un estat català, però en termes nacionals tots se senten catalans per igual. Són els avantatges, potser, d'haver-se construït en els intersticis d'un estat fort i una nació feble; i de vegades contra un estat fort i una nació feble.
El problema de la construcció nacional espanyola és l'obsessió molt eloqüent de les seves elits amb la unitat, que és la cosa -com bé sap l'esquerra- que més desuneix del món. Està clar que tota nació necessita algun mite unificador; Catalunya té la Mare de Déu de Montserrat, l'himne dels Segadors i la Diada. Espanya no té res d'equivalent. La guerra d'Independència, únic moment realment nacional, no va deixar ni tan sols una celebració oficial, Sant Jaume Apòstol va generar més divisions que acords i l'himne oficial, extret d'una institució militar i no d'un esdeveniment col·lectiu, ni tan sols té lletra. Ara bé, causa o conseqüència d'aquesta debilitat, causa i conseqüència d'aquesta debilitat, la raó cal buscar-la en el contingut d'aquesta unitat anhelada, induïda, infligida durant segles als espanyols, que ho eren només en la mesura que observaven la religió catòlica i eren súbdits de la Corona. De Balmes a García Morente, de Menéndez Pelayo a Ramiro de Maeztu, el llarg segle XIX espanyol, després del fracàs liberal, intenta construir la nació sobre aquesta síntesi prenacional: catolicisme i monarquia. La idea joseantoniana d'una "unidad de destino en lo universal", ja present en Ortega, es tradueix, sobre el terreny, no en l'obertura d'un projecte il·lusionant comú sinó en la fundació d'un estat permanent de guerra civil: una unitat negativa en el pla particular.
La qüestió és que ni el catolicisme ni la Corona eren ni són nacionals. El poder religiós era a Roma; el rei era amo d'Espanya -o dels seus regnes- però no espanyol. La religió té avui una importància menor en les nostres vides, feliçment confinada a l'esfera privada. Malgrat algunes restes del passat -com el concordat-, podem dir que Espanya és un país laic en el qual ni l'Església persegueix els ateus ni els ateus persegueixen els catòlics. La monarquia, però, roman.
No és qualsevol monarquia. Com recordava Carlos Fernández Liria fa uns dies, "república s'oposa a tirania, no a monarquia". Això vol dir que les dictadures àrabs, formalment repúbliques, no són republicanes; i que la Corona anglesa, per exemple, és bastant menys monàrquica que l'espanyola. Quan es denuncia la monarquia sempre es fa en nom de la democràcia abstracta, oblidant que la forma del règim no és sempre decisiva. En el cas d'Espanya ho és perquè aquí la "unitat nacional" segueix basant-se gairebé exclusivament en l'adhesió a una dinastia molt patrimonialista que reprimeix al mateix temps la construcció nacional i els nacionalismes perifèrics, la integració territorial i la separació territorial. Si els Borbons són un obstacle per a la democràcia ho són només subsidiàriament, en la mesura -és un dir- en què han estat sempre un obstacle per a la formació de la nació espanyola, inseparable de la seva recomposició federal. Espanya és una cort, no un país. A les corts es riuen els acudits dels reis i es conspira. Amb això no es pot fer cap pàtria.
Quan el 1898 la pèrdua de les colònies redueix la propietat de la Corona a l'àmbit de la Península, els espanyols descobreixen amb angoixa que Espanya no existeix; que no havia existit mai. Amb no menys angoixa percep Alfons XIII l'ombra dels nounats i puixants nacionalismes basc i català, que amenacen amb reduir encara més el nombre de les seves propietats. Militarista i profeixista, el rei donarà suport sempre als militars colpistes, inclòs el general Primo de Rivera el 1923. Els temps han canviat, és veritat, però l'esperit de la dinastia no. Una mica d'aquesta angoixa patrimonialista vibrava en el discurs de Felip VI el 3 d'octubre de 2017, quan va tractar com a lladres de terres els catalans que, en favor o no de la independència, havien reclamat dos dies abans la celebració d'un referèndum. La cara incusa d'aquesta angoixa és la frivolitat sobirana amb què Joan Carles I ha grapejat els diners i la dignitat dels espanyols. Els reis d'Espanya no són espanyols; per això no tenen cap problema per néixer en una altra banda o per marxar a un altre país -Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII, Joan Carles I- quan se'ls torça la sort.
Espanya no és una nació; és una cort. I la major part dels nostres partits i dels nostres mitjans de comunicació són partits i mitjans cortesans. És probable que ni uns ni altres representin ja la majoria dels espanyols. La monarquia no caurà demà, però convé assegurar-se que no caurà de mala manera, en un context de guerra civil, ni tan sols freda. Quan ens la traguem de damunt, hem de fer-ho en condicions que garanteixin que no hi haurà Restauració; és a dir, que hi haurà -aquesta vegada sí- construcció nacional voluntària, amb un nou contracte territorial.
Soc espanyol, si més no -com deia Cánovas- perquè no puc ser una altra cosa. Vull un país, no una cort. I molt menys dues. Perquè a vegades em pregunto -no vull acabar sense aquesta pulla- si el govern independentista de Catalunya és més o menys cortesà i, en aquest sentit, més o menys espanyol, que el de Madrid.
