Desobediència deguda

El verb 'obeir' té mala reputació perquè el curs real de la història ha decantat el seu significat lluny del seu origen. Procedent del llatí 'ob-audire', per als nostres avantpassats lingüístics el seu ús evocava l'acció d'escoltar amb atenció: amb l'orella posada en l'objecte sonor, bolcada sense distraccions a la font del discurs. Amb el temps, però, el verb va anar limitant el seu abast a l'audició selectiva d'un sol tipus d'enunciats, les fórmules imperatives o les ordres, de manera que avui remet més aviat a una forma de sordesa: la que ens impedeix sentir la veu de la consciència o de la pròpia voluntat. Obeir, en efecte, és l'acte en virtut del qual el nostre cos és directament mobilitzat des de fora pel so d'una sola veu a la qual es manté enganxada la nostra atenció. Quan obeïm –capgirant-ne l'etimologia– ens tornem sords als subjuntius, tan vacil·lants, i al plural enrenou del món.

Tres són els àmbits en què l'obediència es dona per suposada com una necessitat orgànica. El primer és la família, on la brutal desigualtat de forces és corregida o suspesa per l'amor dels pares, però no per un contracte signat amb els fills. El segon és l'exèrcit, en què la jerarquia, cega i sorda, és indissociable del compliment dels objectius militars. El tercer és l'Església, audiòfon de la voluntat de Déu, que no admet negociació, resistència o desencaminament. Podem voler o no fundar una família, enrolar-nos a l'exèrcit o professar una fe religiosa, però el que no podem fer, en la nostra condició de ciutadans, és voler fundar un ordre polític basat en la família, l'exèrcit o el culte religiós. El primer es diu tirania, el segon dictadura, el tercer teocràcia. En principi l'obediència, entesa com a sordesa al plural enrenou del món, és incompatible amb la democràcia.

¿I l'obediència a les lleis? Es tracta d'un cas molt particular. Immanuel Kant, a qui sempre es va retreure la seva mansuetud conservadora, pensava en la Revolució Francesa i en el vell ús romà del terme quan reivindicava l'obediència a les lleis com la garantia mateixa de la llibertat enfront de l'Antic Règim. Obeir les lleis era el contrari d'obeir el rei, a condició que es tractés, esclar, de lleis "republicanes"; és a dir, de lleis elaborades per un mateix, com a part inalienable de la voluntat general. En democràcia, quan un obeeix la llei s'obeeix a si mateix, i aquesta obediència és, per tant, l'expressió mateixa de la llibertat política. I encara que és dubtós que Kant, al contrari que la Constitució de Robespierre, aprovés la desobediència revolucionària a les males lleis, considerava, no obstant, que l'assentiment a l'ordre social existent –en el qual caiem per casualitat i del qual, al contrari que de la família, no podem escapar– només es pot considerar voluntari si la llei garanteix el dret al dissentiment. L'assentiment rutinari només té valor polític si el dissentiment, s'exerceixi o no, està inscrit en la seva Constitució. Això, crec, és al que anomenem 'estat de dret'.

De la precisa i vibrant declaració de Jordi Cuixart davant del Tribunal Suprem fa uns dies només em va inquietar la frase en què deia literalment "que l'estat de dret no pot estar per sobre de la democràcia". S'equivoca: l'estat de dret ha d'estar per sobre de la democràcia; és més: l'estat de dret ha d'estar per sobre de la llei. I encara més: crec que el formidable acte de mobilització desobedient de l'1-O només pot justificar-se com una temptativa d'ampliar l'estat de dret; i la seva repressió i posterior judicialització només es pot entendre com una inquietant revelació dels seus límits. Una majoria democràtica podria votar a favor de la pena de mort, la tortura i el canibalisme; i les lleis podrien ser fetes per la família reial, per l'exèrcit o per l'Església. L'estat de dret se situa, doncs, entre la democràcia i les lleis, com el conjunt de decisions ja preses entre tots –drets fonamentals– per frenar els 'capricis' de l'opinió pública i els interessos espuris dels mals legisladors.

Aquesta decisió que hem pres ja, que defineix l'estat de dret i que, per això mateix, garanteix l'exercici democràtic, té a veure amb un doble dissentiment: el dret a canviar la Constitució i el dret a desobeir pacíficament les lleis. A Espanya, com sabem, la Constitució del 78 funda un estat de dret molt limitat precisament perquè es declara a si mateixa, 'de facto', gairebé irreformable; i a Espanya, com sabem, l'estat de dret es revela insuficient quan reprimeix amb violència la desobediència pacífica de milions de persones i jutja per rebel·lió els seus líders civils i polítics. La desobediència civil –escrivia el 1970 Hannah Arendt– "sorgeix quan un significatiu nombre de ciutadans es convenç que ja no funcionen els canals normals de canvi i que les seves queixes no seran escoltades o no donaran lloc a accions ulteriors". I afegeix tot seguit: "La resposta (a la desobediència civil) pot ser decidir si les institucions són prou flexibles per sobreviure a l'escomesa del canvi sense una guerra civil i sense una revolució". Les dues institucions, les catalanes i les espanyoles, han demostrat tot el contrari de flexibilitat, han reclamat obediència –és a dir, sordesa al plural enrenou del món– i han triat el camí de la contracció de l'estat de dret, de la revolució identitària i de la guerra civil política. Les responsabilitats no són equivalents, però es barregen en el fang escumós del present.

Tornant al sentit original auditiu del verb obeir, diguem que des-obeir hauria de ser tornar a escoltar amb atenció l'altre. Això exigiria una utopia: un lloc impossible comú on els independentistes desobeeixen els seus líders i els espanyolistes desobeeixen els seus. Descartat això, només cal resar perquè el Suprem i Puigdemont no empitjorin les coses.