Casticisme constitucional
En un text famós titulat Desobediència civil, Hannah Arendt recordava d'una manera molt pedagògica el 1970 que tot contracte social democràtic –valgui el pleonasme– s'ha de basar en l'assentiment dels ciutadans. Els humans arribem sempre a un món ja preexistent en què som ben rebuts pels nostres pares i per la comunitat, de manera que els nounats accepten passivament el conjunt de normes que acompanyen l'afecte i les cures. Tots vivim, diu Arendt, per una mena de consentiment tàcit que, tanmateix, no podem anomenar voluntari. O sí? Podem anomenar-lo voluntari, afegeix, només si vivim en una comunitat, o sota un contracte social, on es dona per fet que en qualsevol moment podem dissentir. No podríem negociar cada gest ni ratificar en plebiscit cada costum i cada procediment –i això tantes vegades com nens venen al món o com ciutadans arriben a la majoria d'edat– sense soscavar l'ordre democràtic mateix. Però hem d'estar segurs que dissentir és una possibilitat legal que es pot exercir de facto: "Qui sap que pot dissentir sap que, d'alguna manera, assenteix quan no dissenteix". En això consisteix bàsicament una societat democràtica. Vivim en democràcia quan tots donem el nostre assentiment tàcit a un règim amb el qual tots podem dissentir obertament.
En els dos últims segles a Espanya hi ha hagut quatre guerres civils, desenes de pronunciaments, diverses dictadures i un grapat de revoltes i revolucions. També –si no recordo malament– nou processos constituents amb set constitucions finalment aprovades i promulgades, totes nascudes per impugnar o suspendre l'anterior. Com sempre recorda el professor José Luis Villacañas, el que no hi ha hagut mai al nostre país és una reforma constitucional. Ni la del 1876 (la més longeva, que va durar 47 anys) ni la del 1978, que acaba de fer 41 anys que es va aprovar, no van ser mai revisades ni modificades des dels òrgans de la sobirania nacional. Esclar que pronunciaments i revoltes són formes de dissentiment violent que revelen el fracàs del contracte social. Pel que fa als processos constituents, són expressions actives i col·lectives d'assentiment fundacional que, més enllà de la violència que moltes vegades els precedeix o acompanya, deixen fora precisament el tacitisme associat a tot ordre democràtic consolidat.
No es tracta de tornar a recordar les condicions en què es va gestar i el suport que va tenir la Constitució del 78. Ni d'exigir, quaranta anys després, termini convencional de tota renovació generacional, una nova ratificació activa. Es tracta de constatar que allà on en 40 anys no ha estat possible reformar la Constitució –i fins fa pocs anys ni tan sols anomenar aquesta opció– no existeix paradoxalment l'assentiment tàcit que Hannah Arendt identificava amb un veritable contracte social. Si el text constitucional està concebut de fet (més enllà de les disposicions formals) perquè sigui irreformable, la nostra capacitat de "dissentiment" respecte de la base mateixa de la nostra convivència democràtica queda radicalment minvada. I amb això també la nostra capacitat d'"assentir". L'ús que fa el règim del 78, per exemple, del terme constitucionalisme davant el "dissentiment" català, amb la criminalització identitària concomitant, molt semblant a la dels vells tribunals de la Inquisició, revela aquesta inquietant substitució del "contracte social" per una jerarquia castissa de rang ontològic: el que dissenteix de la Constitució és d'alguna manera declarat no espanyol, la qual cosa és una formidable paradoxa del nacionalisme espanyol i un avantatge per al nacionalisme català. Davant d'aquest ús castís de la Constitució, per cert, el processisme fa un ús molt semblant, en termes d'assentiment i dissentiment, dels conceptes poble i democràcia.
Un cop complert un aniversari més de la Constitució del 78, no podem dir que hagi augmentat la nostra capacitat ciutadana de dissentiment. En els últims anys hem vist com les nostres llibertats civils eren retallades (de la llei mordassa al recent decret digital, per no parlar de les conseqüències penals de les mobilitzacions de l'1-O), però hem vist, sobretot, un canvi en la relació de forces, amb la irrupció de Vox, que allunya completament no només el rupturisme somiat a Espanya pel primer Podem i a Catalunya per la CUP sinó també el més modest reformisme de les forces de canvi el 2016. Fa un any ho deia Enric Juliana al públic de Barcelona en una famosa intervenció ("Acabareu defensant la Constitució") i fa uns dies insistia en aquesta idea insinuant que el joc polític se cenyirà cada vegada més a una disputa entre "constitucionalistes" i "constitucionals" al voltant –en tot cas– de la Constitució mateixa. Ja no es tracta de canviar-la sinó d'interpretar-la; i això en un clima gairebé preconstitucional en el qual una poderosa força d'ultradreta se situa explícitament fora del contracte social mitjançant un dissentiment actiu equivalent al del processisme, però molt més ben acompanyat. Les úniques forces que es pronuncien avui contra la Constitució són, en efecte, l'independentisme català, dividit i derrotat, i el destropopulisme de Vox, molt més castís que el "constitucionalisme" de Casado o Arrimadas. Quan parlem de les diferències i semblances entre la primera i la segona Restauració ens descuidem sempre de recordar que la primera no va acabar amb una reforma de la Constitució del 76 sinó amb la dictadura de Primo de Rivera i el seu projecte constitucional del 29, molt semblant al que Abascal té al cap. Havíem de fer-la –parlo de la reforma del text del 78– quan érem a temps de garantir el dissentiment inscrivint-lo en un assentiment tàcit més inclusiu i més democràtic. El moment va passar. El màxim que aquest govern de coalició encara en suspens podrà fer ara serà negociar-ne amb alguns la defensa.