De berbers i germànics

José Antonio Primo de Rivera va ser afusellat diverses vegades, una pels republicans i algunes més pels franquistes, de tal manera que ningú s'atreveix a llegir-lo i encara menys a citar-lo. Jo ho faré. Era un brillant escriptor que encertava les paraules i que va escollir, de manera conscient i sense embuts, la defensa d'una Espanya que no és la meva i que –encara diré més– amenaça la meva. L'agost de 1936 José Antonio va escriure un text molt precís que es deia 'Germanos contra bereberes', en el qual, a contracorrent de la història dominant, qüestiona el concepte de Reconquesta a partir de dues evidències: 1) que no hi va haver una conquesta "àrab" d'Espanya sinó una acceptació pacífica de la presència "berber" per part d'una població que trobava menys estrangers els musulmans nord-africans que els gots cristians, i 2) que Don Pelayo i els seus col·legues van formar part, en realitat, d'una operació germànica europea de domini de la península Ibèrica. "La Reconquesta no és –escriu José Antonio– una empresa popular espanyola contra una invasió estrangera; és, en realitat, una nova conquesta germànica; una pugna multisecular pel poder militar i polític entre una minoria semítica de gran raça –els àrabs– i una minoria ària de gran raça –els gots–, pugna en què "berbers i aborígens" se sentien més còmodes, en bona part del territori, "amb els sarraïns".

José Antonio aborda aquesta qüestió després d'haver abordat una mena de psicologia del "poble espanyol", que s'ha viscut sempre a si mateix –diu– com un substrat passiu, aconseguit des de fora per successives invasions i sempre identificat amb els "envaïts" i els "perdedors": Viriat, Sertori, Numància. José Antonio, doncs, fa dues coses, una de precisa i una altra, d'entrada, bonica. La precisa és explicar la història com l'explicaria un bon historiador, enfront del revisionisme islamòfob habitual; la bonica és localitzar en el "poble" aquesta tendresa pels perdedors, amb la qual jo –sentimental fatalisme d'esquerres– també m'identifico. Ara bé, José Antonio, que no s'enganya sobre la Reconquesta, que s'atreveix a anomenar "nova conquesta germànica", no aprecia els "berbers", als quals considera un obstacle, i de seguida reclama el seu dret a prendre partit pels vencedors: per tots aquests vencedors –romans o germànics– que van incorporar Espanya "a una nova forma de cultura i d'existència". Davant l'indolent "poble berber", tenim dret, diu, a sentir la pàtria com a íntimament nostra en qualitat de 'guanyadors', perquè l'hem 'guanyat'; i així, davant els conquistats que consideren la pàtria "raó de terra", "ineptes per a les grans obres de cultura", hi ha els conqueridors que la consideren "raó de destí".

Als primers, als que defensen vincles terrestres, José Antonio els anomena "berbers" i se'ls reconeix per la seva "existència primitiva, indiferenciada, antijeràrquica"; són, sobretot, andalusos i d'esquerres (de Larra a Azaña). Als que defensen, en canvi, una "unitat de destí en l'universal" els anomena "germànics", ments disciplinades, jeràrquiques i orientades a la universalitat. Per això, al contrari que a Anglaterra, a Espanya coexisteixen dos "pobles" que mai van arribar a fondre's i que segueixen combatent. Per això José Antonio, sigui dit de passada, no pot entendre els propòsits independentistes i esquerrans dels catalans, l'origen dels quals és tan "germànic" com el dels lleonesos o els castellans. I per això, en vigílies de la Guerra Civil, descriu la República espanyola com una "nova invasió berber" en què –diu el fundador de la Falange– "el que serà vençut són les restes de germànic que encara ens lligaven amb Europa".

No ha canviat gaire Espanya, com sembla que confirmen els resultats electorals. Una mica menys intel·ligent que José Antonio (i menys lletrada), la dreta espanyola assenta avui la seva visió nacional i de classe en un "dret de conquesta", i el seu peculiar europeisme (fixem-nos en l'eslògan del PP: "Contra el populisme i el nacionalisme, Europa"), en aquest combat germànic, ara neoliberal i financer, contra els "berbers". Les "restes de germànic" que amenaçaven la República no van resultar vençudes sinó vencedores i el vincle perifèric de les nostres elits amb l'economia alemanya –el que elles anomenen Espanya– segueix erosionant avui "la línia berber", un fons de resistència terrestre que, en absència d'una esquerra sensata, pot ser mobilitzat per qualsevol. De fet, l'èxit de Vox, completament germànic en el seu programa econòmic, té a veure amb l'explotació d'una falsa "línia berber", enfront del feminisme, el nacionalisme i la immigració, en el seu discurs polític. Mentre que PP i Ciutadans juguen la carta germànica, Vox guanya vots plantejant l'enfrontament entre Espanya i Catalunya com una lluita a mort –d'aquí la Reconquesta– entre dos "berberismes" irreconciliables: un de cristià –diguem-ne– i un altre de musulmà. Paradoxalment Casado i Arrimadas són, a Catalunya, més joseantonians que Abascal.

La pregunta al final és: el processisme a Catalunya ¿és un berberisme o un germanisme? El conflicte català, ¿és un conflicte entre berbers i germànics o entre dues forces germàniques? I si fos això últim, ¿on són els berbers? Ni Espanya ni Catalunya són "unitats de destí en l'universal". Res és Un; tot és Divers. Molt em temo que tenen raó els que sostenen que a Catalunya una demanda popular "berber" va acabar sent gestionada per elits germàniques, enfrontades a les elits germàniques de l'Estat com s'enfrontaven els "regnes gots" entre si en el marc de la "Reconquesta". Del que es tracta ara, contra José Antonio i els seus hereus, és d'impedir que els "berbers" de banda i banda caiguin en mans de les seves elits "germàniques" enfrontades. I per això cal que l'esquerra, sí, torni a ser "berber".