Hores greus en un país per a tots
El que distingeix els fanàtics de la resta de gent és que per als primers la realitat no interessa, especialment si contravé les seves pròpies conviccions. Per a la gent moderada, en canvi, més enllà de les pròpies idees i prejudicis, la realitat dels fets importa! I agradi o no, la realitat és que l’1 d’octubre Catalunya va celebrar un referèndum, que va mobilitzar milions de persones, tot i que no va ser reconegut com a legítim per una part de la societat catalana. També és un fet que, poques setmanes abans, al Parlament, l’ordenament legal aprovat per la majoria sobiranista no va ser acceptat com a lícit per la minoria constitucionalista, fins a l’extrem de dur-los a abandonar la cambra (un fet que per a tortura de diputats i audiència no va estalviar un ampli rosari de filibusterisme parlamentari). En aquestes circumstàncies, encara commoguts per la brutal repressió patida arreu de Catalunya per uns cossos i forces més de la por que de seguretat, em sento en la necessitat de plantejar algunes reflexions, que confio que ens puguin resultar d’utilitat.
No ho oblidarem mai. Els demòcrates de Catalunya i del món no oblidarem mai la brutal i desproporcionada repressió infligida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional diumenge passat contra ciutadans de bona fe. Tot va començar amb els crits insultants de “ a por ellos ”, i ha seguit amb l’intimidatori “que nos dejen actuar” de policies exaltats. Aquest comportament impropi d’una democràcia de la Unió Europea exigeix la depuració de responsabilitats policials i la reprovació i dimissió dels responsables polítics que van ordenar-lo. En aquest sentit, costa de concebre que dirigents, militants i simpatitzants del PP, que comparteixen valors humanistes i cristians, no reprovin sense embuts una actuació que va violar el més sagrat: la dignitat de la persona.
El referèndum de l’1 d’octubre va ser una diada històrica, extraordinària, que ens vincula i ens obliga. Prop de tres milions de persones es van mobilitzar per recordar al món que som una nació i que mai no renunciarem a l’exercici del nostre dret a decidir. De fet, més de dos milions van votar sí a esdevenir un estat independent. A més, a mesura que passaven les hores i s’estenien les imatges dels abusos policials contra ancians, joves i grans, molts ciutadans van sentir-se doblement cridats a participar-hi, com a mostra de rebuig a la violència i de dignitat personal i col·lectiva.
Que el referèndum ens vincula i ens obliga és tan cert com que la repressió a la qual va ser sotmès va alterar la jornada i els resultats. I així ens ho han fet notar els observadors internacionals. En conseqüència, encara que una eventual declaració d’independència per part del Parlament seria humanament i políticament ben comprensible, atenent als advertiments de prudència rebuts de part de la comunitat mundial, dels sindicats i de les empreses, és important reflexionar sobre la seva utilitat i conseqüències.
Així, després de la repressió de diumenge, de l’immobilisme sostingut de Rajoy i de les amenaces de Felip VI en el seu discurs com a cap d’estat, resulta innegable que la declaració suposaria la suspensió imminent de l’autogovern -previsiblement de les competències en matèria d’ensenyament, seguretat, llengua i cultura-, la separació i possible detenció dels seus impulsors i, més greu encara, l’inici d’una espiral de mobilitzacions i conflictes al carrer.
És des d’aquesta perspectiva que en les properes hores i dies penso que, abans de la decisió que pugui adoptar el Parlament sobre una declaració d’independència, la prioritat ha de ser donar una última oportunitat al diàleg, i comprometre’s per un temps les dues parts a no prendre noves decisions unilaterals i, per què no, a buscar la mediació de persones de reconegut prestigi per als dos governs, que propiciïn una negociació de bona fe i transparent entre les dues legitimitats enfrontades, la sobiranista i la constitucionalista. L’alternativa al diàleg i a l’acord que fa temps que busquem des de Catalunya és el conflicte i les seves conseqüències sobre l’economia a Catalunya i al conjunt d’Espanya, que, com a conseller d’Empresa i Coneixement, constato que comencem a notar.
Govern de tots i per a tots. En el seu discurs d’aquesta setmana, el rei Felip VI es va equivocar greument: va renunciar a ser el rei de tots els espanyols i es va convertir únicament en el rei d’uns quants, els més nacionalistes i autoritaris. Aquest és justament l’error que no cometrem el govern de Catalunya, deixar de ser el govern de tots i esdevenir, només, el govern d’uns quants, encara que siguin majoritaris. Per aconseguir-ho és imprescindible recordar que a Catalunya sempre hem estat una societat oberta, democràtica i cívica. El lamentable xoc de legitimitats que vivim com a conseqüència de l’immobilisme del president Rajoy no ha de posar en risc els valors que ens són més genuïns i que han garantit dècades de progrés i convivència.
Per això, en aquestes hores greus que vivim és important que els ciutadans de Catalunya actuem sempre de manera responsable, pacífica i cívica, que no caiguem mai en les provocacions fanàtiques d’uns i altres i que garantim sempre que a Catalunya tothom podrà pensar, parlar i viure com bonament li plagui. Fent-ho així, més tard o més d’hora, culminarem el camí que ben legítimament hem iniciat, en benefici del poble.
